Balears, de la marea verda a ara
Aquest divendres de Sant Miquel fa deu anys de la marea verda que va sortir als carrers de Mallorca, Menorca, Eivissa i Formentera en protesta per les polítiques lingüístiques i educatives impulsades per l'aleshores president del Govern de les Illes Balears, José Ramón Bauzá, que en aquell moment militava al PP (ara ho fa a Ciutadans, partit pel qual és europarlamentari, però tot indica que s'haurà de cercar aviat una nova marca per anar fent). Bauzá i el seu govern decret havien implantat per decret un invent anomenat TIL, sigles de Tractament Integral de Llengües, que segons deien pretenia promoure un ensenyament públic trilingüe (català, castellà i anglès) i lliure d'adoctrinaments. A la pràctica, significava un arraconament del català com a llengua vehicular de l'ensenyament, una pretensió d'educar les criatures en la ideologia vertadera de la sana unitat d'Espanya i un deteriorament de l'educació pública en favor de la privada.
Amb els mestres i professors al capdavant, que van aguantar una llarguíssima vaga indefinida (tan llarga que de fet l'Assemblea de Docents no la va desconvocar fins al cap de dos anys i mig, amb l'entrada d'un nou govern progressista, el primer presidit per Francina Armengol), tota la comunitat educativa va fer un esforç d'organització i mobilització que va culminar en la que va ser la manifestació més gran de la història de les Balears.
També, per això mateix, la més mitificada. Fa la impressió que l'efecte d'aquella convocatòria tingui de vegades un doble efecte no desitjat, cap enrere i cap endavant. Cap enrere, perquè sembla que alguns empetiteixin la memòria del llarg i sostingut historial de mobilitzacions de la ciutadania de les Balears, un territori que, si no hagués estat per la capacitat de resposta de la seva població, estaria sens dubte ara mateix encara més trinxat del que ja està per especuladors i mercaders del turisme porqueria. I cap endavant, més preocupant, com si després d'aquella gran fita de la marea verda ja no se n'hagués de fer cap més. O, pitjor encara, com si fos un rècord que molts no es veuen amb capacitat de superar, o d'igualar. “Després de deu anys, amb els canvis que hi ha hagut a la societat illenca, ¿serem capaços de tornar a treure tanta gent al carrer?”, és la pregunta que més o menys es percep ara arreu.
És una pregunta ociosa, per no dir falsa. La mobilització del 2013 va ser per la llengua i l'educació, que són els mateixos fronts des dels quals torna ara a atacar la dreta ultranacionalista espanyola (es pot dir que Bauzá, en aquest sentit, va ser un precursor). Els governs progressistes no han estat prou decidits a l'hora de legislar sobre aquests aspectes, i ara PP i Vox fan bandera de l'atac a la diversitat lingüística, a les Balears, a València, a Alacant, a Borriana, a Catalunya, arreu dels Països Catalans. No és l'hora d'enyorar els fets de fa deu anys, ni tampoc de comparar-s'hi. Si de cas, és moment d'aprofitar el millor que van tenir, evitar el que no va anar tan bé i tornar a organitzar-se. Més fort.
