Les Balears i l'habitatge digne
Després que el PP de Marga Prohens guanyés les eleccions a les Balears, va quedar clar que la llei d’habitatge quedaria sense efecte a les illes. El PP balear troba aquesta llei "intervencionista" i considera que "desprotegeix els propietaris i protegeix els okupes". I si bé els okupes són el cavall de força per justificar la decisió, el cert és que algunes problemàtiques derivades de la no aplicació de la llei no les podrà atenuar ni la més treballada de les demagògies.
En temps d’incertesa econòmica, el conservadorisme s’erigeix per a molts en refugi, en zona de confort. També agafen embranzida les promeses que remeten a conceptes d’estabilitat, seguretat, protecció. No crec que sigui forassenyat afirmar que només una part de la població vota per convicció ideològica. A l’altra tant la pot moure el pragmatisme com l’emoció. I la por és una emoció poderosa.
Ben sovint, allò que separa la incertesa de la por és la capacitat de gestionar amb serenor l’escenari fora de control. El problema és que la por gairebé mai és una bona companya a l’hora de prendre decisions. Així, en el cas de l’esmentada llei d’habitatge, la por a una normativa que, segons el PP, "desprotegeix els propietaris i protegeix els okupes" desplaça a un costat una de les grans preocupacions que la llei busca resoldre: l’absència de regulació en els preus dels lloguers.
El liberalisme econòmic apel·la a la llibertat del propietari per decidir per quin import vol llogar el seu pis: si el capitalisme es regeix per l’oferta i la demanda, res no justifica intervenir en aquesta transacció. El problema és que aquesta llibertat del propietari entra en conflicte amb un altre dret fonamental: el dret de les persones a tenir un lloc on viure dignament.
Hi ha idees prèvies que no desapareixen fàcilment. Per exemple, el tòpic del peninsular que ve a les illes a fer doblers durant la temporada turística encara forma part de l’imaginari col·lectiu. Tanmateix, aquest escenari és cada vegada menys habitual. No per falta de feina, sinó per falta d’habitatges per als treballadors.
Si compartir pis era fa anys un escenari associat als estudiants, ara és molt habitual parlar amb professionals de l’hostaleria que viuen en una habitació cedida pels propietaris de les empreses on fan feina, o bé llogada a un preu assumible. I aquest no és el problema principal. Les persones que han nascut i crescut aquí també es veuen expulsades de l’entorn que coneixen, de les seves barriades; sempre subjectes a una pujada de lloguer que mai no arriba en bon moment i que va lligada a una amenaça latent: si no llogues tu el pis, el llogarà algú altre a l’estiu per més diners.
Mallorca segueix les passes d’Eivissa en matèria d’habitatge: fa anys que la més gran de les illes Pitiüses fins i tot té problemes per trobar metges i professors disposats a pagar una fortuna per treballar-hi i viure-hi. I potser ens cal arribar a un punt insostenible per reaccionar i votar en conseqüència. O potser fa temps que hem arribat a aquest punt, i mira.
