Balandrau: cent per cent televisió ben feta
Abans de començar Balandrau, infern glaçat, Montserrat Armengou ens anunciava que es tractava d’un documental “cent per cent Sense ficció” per transmetre la puresa narrativa d’aquella producció: documentar amb molta cura uns fets tràgics de fa més de vint anys que van quedar colgats pel trauma, el dolor i la mort. Basat en el llibre Tres nits de torb i un Cap d’Any, reconstruïa l’agonia que van patir els excursionistes i monitors d’esquí que van quedar atrapats pel torb.
Balandrau, infern glaçat arrossegava els espectadors cap a aquella desgràcia. L’efecte narratiu s’ajustava molt a les característiques d’aquell diabòlic temporal tan traïdor. No era només l’horror de la història el que captava la nostra atenció sinó un seguit d’elements televisius que et connectaven amb l’experiència i apel·laven fins i tot a sensacions més inconscients. Per exemple, el fet de presentar els protagonistes amb la mateixa fotografia del dia de l’excursió. L’instant aturat d’uns personatges feliços. La imatge commou l’espectador perquè transmet la fragilitat de la vida. La manera com barregen les històries dels testimonis fa avançar la trama amb l’emoció d’un thriller. La tensió és creixent. Encara que la trama de Josep Maria Vilà com a supervivent més extrem i víctima d’unes circumstàncies personals terribles és la que té més potència dramàtica, el fet que els punts de vista dels diferents protagonistes es vagin intercalant contribueix a donar solidesa, unitat i rigor a la història. Cadascú experimenta uns fets de diferent transcendència personal però tots relaten el mateix context. Tot i que en un documental sempre costa, la recreació ficcionada d’alguns esdeveniments és comprensible i fins i tot necessària perquè contribueix a transmetre l’abast de la situació. Els plans molt tancats per no haver de teatralitzar l’escena en excés i els muntatges molt fugaços no interferien en la percepció de la història. El realisme estava ben aconseguit i ajudava a incrementar l’angoixa del relat. Situava l’espectador en el lloc de les víctimes. També hi havia una gran habilitat per reproduir la meteorologia i el procés canviant dels elements del clima. Això permetia, a la vegada, transmetre la idea del pas del temps. Per contrast amb això, les imatges dels testimonis relatant la seva experiència es feia en un entorn de màxim confort. Una llar de foc encesa, ambientació de fusta, colors càlids. El relat documental protegia els entrevistats malgrat fer-los reviure aquell infern glaçat i, alhora, rebaixava l’ansietat de l’espectador. A pesar de la desgràcia, sempre tenia present el benestar final de les persones que li explicaven la història. D’aquí el component reparador a nivell emocional del documental envers els supervivents. Balandrau, infern glaçat va captar 523.000 espectadors i va fer un 21,5% d’audiència. La prova que el documental amb mitjans i les històries de proximitat funcionen. “Cent per cent Sense ficció”, deia Armengou. Cent per cent televisió ben feta.
Mònica Planas és periodista i crítica de televisió
