Baixa política
Entre tants comentaris, anàlisis i exegesis com s'han segregat a propòsit del cara a cara entre Sánchez i Feijóo, pocs fan referència a la baixa qualitat del debat. Sí que n'hi ha que al·ludeixen al to crispat i maleducat de la trobada (“bronco” és l'adjectiu de moda en llengua castellana). És cert que les formes que van mostrar els dos antagonistes van ser impròpies de dos candidats a la presidència del govern d'una, diuen ells, democràcia plena. Interrupcions constants, monòlegs superposats i indistingibles, ús més que freqüent de crosses lingüístiques pròpies de les discussions entre adolescents (“¿me deja hablar?” “¿Puedo terminar?”), i fins i tot alguna sortida de to per part de l'aspirant de la dreta nacionalista (“debería callarse” o “sea demócrata”, li va arribar a amollar Feijóo a Sánchez). Hi ha coincidència general a donar per guanyador Feijóo, i deu ser així. És cert que a Sánchez se'l va veure espès, mentre que el del PP va treure una espècie de xuleria que deu haver après en el veler d'algun narco. També hi ha, entre alguns periodistes, ganes de fer guanyar el PP: uns perquè treballen per a aquesta organització de fa temps, uns altres perquè troben que anar amb els dolents també té gràcia i dona espectacle, i també hi ha els mil i un ressentits pels mil i un motius de ressentiment. Elements diguem-ne laterals, com una parella de moderadors amb pretensions d'estrella que van fer d'estàtues de sal ben bé fins a la meitat de l'esdeveniment, o l'escena final de l'eixam d'assessors que van sortir a papallonejar entorn de cadascun dels candidats, van acabar de dur un debat que s'anunciava com a històric (només faltaria) a la inanitat d'un xou televisiu basat, com tants altres, en la falta de respecte que es professen els que hi participen.
Ara bé, pitjor que la pobresa de les formes ho és la dels continguts. No hi va haver ni una menció al canvi climàtic, que la dreta nacionalista espanyola (Vox, però també bona part del PP) nega o relativitza, i que, en canvi, és un dels grans condicionants de les polítiques europees postpandèmia, en funció de les quals s'expliquen les polítiques econòmiques del govern de Pedro Sánchez. Cap esment del que ha estat segurament la més barroera de les tàctiques de PP, Vox i Ciutadans: la impugnació de la legitimitat dels governs d'esquerres a partir de l'agitació de fantasmes com els etarres, els ocupes o els catalans colpistes, que el PSOE, sempre poruc, sempre seguidista del PP, no sap desmentir. Quan no té el poder, la dreta nacionalista espanyola ataca amb àcids que no tan sols corroeixen l'adversari, sinó la democràcia sencera. No els importa, si amb això han de recuperar un poder que consideren propietat seva.
Alguns ciutadans encara no hem acceptat del tot la idea que la veritat ha desaparegut, desdibuixada per aquests àcids. Volem creure en la defensa del bé comú, i ens sentim incòmodes aixecant un cartell amb una puntuació, com si un debat polític fos un combat de boxa. Per a aquests, el cara a cara de dilluns va ser, simplement, una altra decepció. Una més.