Badalona, de nou

Hi ha ciutats que arrosseguen la inestabilitat política crònica. De vegades està causada per factors estructurals, com el tipus d’economia o la geografia. Per exemple, els municipis molt basats en el turisme i la construcció són més propensos a la multiplicació de partits i grups municipals, cosa que sol causar inestabilitat, com s’ha vist a Cambrils recentment.

Tanmateix, altres vegades la inestabilitat política no s’explica per causes estructurals, sinó per processos endògens d’afebliment i degradació dels partits locals. És el cas de Badalona, amb una política local ben remoguda, molt diferent de la d’altres municipis metropolitans, incloent-hi els seus veïns, que han tingut una història política molt més plàcida. A Badalona, el PSUC hi va guanyar les primeres eleccions democràtiques però no es va poder consolidar, i el 1983 ja governava el PSC. Tot i que el PSC hi va governar molts anys, es va anar degradant i el 2011 perdia l’alcaldia a favor de Xavier García Albiol, en el que va ser el primer experiment de llista antiimigració reeixit en una ciutat important de Catalunya. El 2015, amb l’onada dels ajuntaments del canvi, la situació es va capgirar i Albiol va ser desallotjat del poder per una coalició complexa encapçalada per Dolors Sabater. Aquell experiment polític no va aconseguir arribar al final de la legislatura, i va ser succeït pel PSC en un període breu d’Àlex Pastor, que va acabar de manera precipitada i inesperada. La incapacitat de les esquerres per posar-se d’acord va permetre un retorn d’Albiol a l’alcaldia, després del seu pas per la política catalana i espanyola.

Ara, però, l’aparició d’Albiol als papers de Pandora, com a titular d’una societat en un paradís fiscal, ha sacsejat novament la política badalonina. I sembla que això podria fer canviar els càlculs dels grups de l’oposició i, potser, acabar portant de nou el PSC a l’alcaldia. Cal insistir molt en el condicional perquè la política badalonina és força imprevisible i no es poden donar les coses per fetes fins que no passen.

Més enllà de l’interès que té per als aficionats als serials polítics, aquest cas és interessant perquè se’n poden derivar reflexions que van més enllà de Badalona. La primera té a veure amb les majories d’Albiol. El 2019 va obtenir gairebé el 35% del vot. Cal tenir en compte que el PP a les eleccions generals de l’abril del mateix any no va passar del 6,5% a Badalona. Albiol és, per tant, un fenomen polític local, ben singular. Tot i que ha anat modulant el seu perfil, podem dir que el d’Albiol és el triomf d’una fórmula política demagògica, que explota sense manies, i amb gran eficiència comunicativa, els problemes socials més delicats. Badalona segueix sent un laboratori del populisme de dreta que cal seguir de ben a prop. No és gens descartable que la solidesa electoral d’Albiol li permeti superar, fins i tot, un cas de corrupció o negocis tèrbols com el que apunten els documents coneguts aquesta setmana. Perquè el personalisme i la polarització que s’ha generat al voltant de la seva figura l’ajudaran a galvanitzar el suport.

La segona reflexió que convé fer és la incapacitat de coordinació de les esquerres badalonines, que es repeteix en altres municipis (com Barcelona o Sabadell). Els partits que van formar el govern del canvi a Badalona (Guanyem, Esquerra Republicana i En Comú Podem) sumen 9 regidors, mentre que el PSC en té només 6. I malgrat tot, sembla que l’alcaldia l’obtindria, en tot cas, el PSC. Fins i tot després del fracàs anterior. El 2018 i el 2019 l’excusa era Dolors Sabater, però ara l’exalcaldessa ja no hi és, i la situació no ha canviat. Les forces d’esquerres no tenen capacitat de trobar un candidat prou transversal que les posi d’acord i pugui arrossegar el PSC a un acord. Potser l’exregidor Oriol Lladó hauria pogut fer aquest paper, però fa uns mesos que va dimitir per desacords amb la secció local del seu partit a Badalona, que no compartia la seva aposta per preservar un perfil transversal.

Finalment, hi ha un element que no és prou conegut, però que és fonamental per entendre la inestabilitat política de Badalona: la ineficiència de l’aparell administratiu municipal. Tal com passa en altres ciutats, però potser de manera més exagerada, la maquinària burocràtica a Badalona té un funcionament molt deficient, que, de facto, obstaculitza fins al punt de fer impossible qualsevol projecte polític de transformació de la ciutat. Això ho pateixen els equips de govern de tots els colors, però és especialment perjudicial per a les esquerres. Perquè si la maquinària no funciona ni es pot fer funcionar, el marge per fer polítiques públiques s’estreny tant que només queda espai per a la política del gest i la demagògia. I aquest és precisament el terreny en què excel·leixen líders com García Albiol. Les esquerres de tot el país n’haurien de treure conclusions: si no s’afronta la reforma de l’administració pública, es podriran els problemes i s’adobarà el terreny per al creixement de més figures com la d’Albiol.