Bad Gones. ‘Reich’n’gol’ a Lió
HistoriadorEl 1987, en ple període de cohabitació política de socialistes i conservadors, es creen a Lió els Bad Gones amb l’OL militant a la Segona Divisió. Nascuts dels vestigis del Kop Jean Bouin, en els seus 32 anys de vida s’han convertit en el grup radical més gran de l’Hexàgon, amb prop de 6.000 membres. En aquells primers anys al grup, que llavors s’ubicava al Virage Nord de l’antic Estadi Gerland, hi convivien els seguidors que van adoptar el model anglès (desplaçaments habituals, absència de coreografies, profusió de càntics...) i els que s’inspiraven en el moviment ultra italià ( tifos, pancartes, confecció de material...). Ben aviat, però, la violència va caracteritzar els Bad Gones, com la batussa generada durant un OL-Caen jugat el 1991. Eren els anys d’auge del fenomen dels caps rapats neonazis, molts dels quals, procedents dels barris populars i de l’oest de la ciutat, poblaven les graderies del camp de l’OL.
La pressió policial sobre els anomenats hooligans lyonnais va provocar la seva davallada a finals dels noranta. No va ser fins a la dècada següent que l’arribada de joves aficionats va donar una nova embranzida als Bad Gones, enquadrats aleshores sota l’aixopluc del Kop Virage Nord.
Però si algun fet caracteritza la seva trajectòria irregular és la seva vinculació amb l’extrema dreta. Més enllà de l’amistat que mantenen amb els Ultras Sur madridistes i les Brigadas Blanquiazules de l’Espanyol -iniciada als anys 90 arran d’una visita a Sarrià amb motiu d’un derbi barceloní-, era habitual l’exhibició en el seu material de símbols com les creus cèltica i odal -emblemes emprats pel neofeixisme europeu- o d’esvàstiques a la graderia. Fins i tot van confeccionar fotomuntatges amb el rostre d’Adolf Hitler i van adoptar com a eslògan del grup el lema de les SS: “El nostre honor s’anomena fidelitat”. No és estrany, doncs, que fossin comuns els càntics racistes i antisemites i mostressin pancartes amb eslògans com “Le Pen està sol davant de tothom, com l’OL”.
L’evolució posterior, producte del recanvi generacional, l’actuació policial i les dinàmiques pròpies del moviment ultra francès, va distanciar bona part dels seus membres d’aquest extremisme transgressor i exhibicionista pretèrit. El grup, però, manté lligams amb l’anomenat nacionalisme patriòtic -és un dels pocs que canten La marsellesa - i no és estrany veure els seus integrants en manifestacions i accions de grups d’extrema dreta o identitaris, com Bastion Social o Génération Identitaire. No debades, Lió és un dels feus de la ultradreta francesa.
Les actuacions de les forces de l’ordre i dels ens rectors del futbol francès van afavorir el descens del nombre d’episodis de racisme i violència. El grup, però, continua generant polèmica, com quan va exhibir una pancarta sexista (“Les dones a la cuina són també la història de la nostra ciutat, un homenatge a les mares de Lió”) o quan el 2018 van cantar “Marsella és una ciutat on regna la sida”, cosa que va motivar una protesta oficial de la senadora socialista Samia Ghali, que demanava la seva dissolució.
Malgrat aquest currículum, el grup ha gaudit de certa connivència dels dirigents del club francès, de futbolistes com Sonny Anderson i Juninho Pernambucano i fins i tot d’entrenadors com Rémi Garde, que no han dubtat en mostrar les seves simpaties amb els Bad Gones.