Ayuso: entre el caos polític i l’esperpent televisiu
Dimecres la política madrilenya saltava pels aires i es convertia en un caos. El mateix dia que inesperadament la presidenta de la Comunitat, Isabel Díaz Ayuso, dissolia l’Assemblea de Madrid i convocava eleccions anticipades, Telecinco oferia un programa delirant amb ella de protagonista. María Teresa Campos entrevistava Ayuso dins d’una mena de papamòbil que es passejava per la ciutat. La Campos móvil és un espai de mitja hora en què la presentadora conversa amb un famós mentre el transporta dins del remolc transparent d’un camió. Han construït una mena de cabina de vidre, hi han col·locat dues butaques dins i van xerrant de tot allò que a la presentadora li passa pel cap, sense gaire coherència, mentre els vianants queden astorats davant d’aquell muntatge i fan fotografies des de la vorera a les dues senyores, que semblen les bestioles d’un zoo.
La posada en escena és esperpèntica i la capacitat dialèctica de María Teresa Campos encara més. La presentadora té certes dificultats per mantenir el fil de la conversa i és evident que el muntatge ha estalviat a l’audiència alguns fragments en què és descarat que ni tan sols saben què dir-se i circulen en silenci. La Campos saltava d’un tema a l’altre sense cap lògica. Passava de parlar de Ciutadans a preguntar-li si voldria tenir fills. Li demanava l’opinió sobre Pablo Hasél i després consultava com havia sigut la seva època universitària. L’interrogava sobre la seva relació amb Podem i Pablo Iglesias per després preguntar-li sobre els seus gustos musicals i els concerts de Depeche Mode. Però el més surrealista és que, com que el programa és enllaunat, tota la conversa estava absolutament desconnectada del vodevil polític que Ayuso havia organitzat aquell dia, cinc minuts abans que li plantessin la moció de censura als nassos. L’embolic polític no existia. Especialment per als ciutadans madrilenys, aquell programa devia ser un despropòsit. El mateix dia que quedava dissolt el seu Parlament i el govern de la Comunitat quedava a mercè dels tribunals per resoldre el garbuix jurídic, si posaven Telecinco veien la seva presidenta passejant per la capital com si fos Melcior el dia de la Cavalcada de Reis. A més, part de l’estrafolari espectacle televisiu es basa en l’espessor i la precarietat dialèctica de la Campos, que s’ha acabat convertint en una mena de relíquia de la cadena que exhibeixen per recrear-se en el seu deteriorament personal. La idea del papamòbil, a més, transmetia un distanciament de la ciutadania que no afavoria les protagonistes, que dalt del remolc i darrere del vidre semblaven una entitat superior que es protegia de la ciutadania infecciosa.
Però el més flagrant és que aquell espectacle penós i tronat semblava el primer acte electoral a correcuita, un exercici de propaganda televisiva d’emergència per distreure de la potineria política del dia i millorar la imatge d’Ayuso.
