Avui no hi ha berenar
Apartir d'avui no hi ha berenar. Això diu la circular que ahir es va enviar a totes les presons catalanes des de la direcció general de Serveis Penitenciaris de la Generalitat de Catalunya. El departament justificava aquestes mesures per aconseguir, en nom de la crisi, un "ajust pressupostari". La mesura ve acompanyada d'una altra sorpresa: es restringeixen els àpats extraordinaris de Nadal i Cap d'Any en totes les presons. No se sap quina és la ment brillant que va tenir aquest atac de creativitat retalladora, ni s'ha fet pública la quantitat exacta que s'estalviarà, però suposant que els 10.513 presos que hi havia a Catalunya segons l'últim cens berenessin cada dia a l'improbable preu d'un euro per barba, al cap de l'any això suposaria 3.837.245 euros, que és la xifra que el geni de torn hauria decidit estalviar-se. No cal ni tan sols el sofisticat procediment de posar-se en la pell de l'altre per entendre quines són les conseqüències de suprimir el berenar en una presó: com es deu allargar el dia, que lenta que deu ser la pena, com deia el poema de Gabriel Ferrater, per les hores que se'n van.
Més enllà de l'innecessari sofriment afegit que suposa la mesura per als presos, és reveladora de l'estat del govern català. Els directors generals de tots els departaments es dediquen tot el sant dia a retallar, empesos per una pressió asfixiant dels seus respectius consellers, que al seu torn estan estrets pel president, que al seu torn està completament ofegat per Madrid, que al seu torn es mira el pacte fiscal com qui assisteix a l'explicació d'un acudit regional: una gracieta a destemps que aviat s'esfumarà. En aquest context, l'únic projecte polític que queda és aspirar a pagar les nòmines i queixar-se del que fa el PP mentre s'hi pacta. Al principi es brandava la bandera de l'austeritat, una bandera que era necessària i fins a cert punt pedagògica. Però ara s'ha creuat el Rubicó i la desesperació d'alguns departaments està arribant a situacions tan delirants que ningú és capaç de dir a un subaltern que no és sensat suprimir un àpat d'una persona que està privada de llibertat. El Govern no pot ni troba la manera de plantar cara a Madrid i com a conseqüència d'això escapça als seus súbdits el que en realitat és d'ells però hauria de reclamar als altres. O dit d'una altra manera: sense voler-ho, és dèbil amb els forts i fort amb els dèbils. La situació és tan paradoxal que només se'n salven els que tenen algun lobi de pressió, com els hotelers que aconsegueixen ajornar la taxa turística, però els pobres presos, a qui ningú representa ni representarà mai, i a qui no té cap cost perjudicar, cauen inevitablement a les grapes d'algun director general que, segur que a contracor, acaba per perjudicar el més feble de la cadena.
De moment no hi ha cap horitzó més enllà de ser els campions mundials de les retallades: el resultat és que l'únic lloc de l'Estat on els presos es queden sense berenar, els pensionistes paguen l'euro per recepta i als funcionaris se'ls abaixa el sou cada sis mesos és Catalunya. Per a tot això volíem tantes competències?
