No, sisplau, no m’ho feu, avui, que el dia comença i jo esmorzo en un bar. I us estic molt agraïda, molt contenta, estic, de les vostres bones intencions. Sé que us mou un esperit empresarial, però també amable, que em fa il·lusió, sé que voleu que jo sigui feliç, que voleu que somrigui, que somrigui moltíssim, de bon matí. Sé que quan arribo ho teniu tot pensat, calculat i estudiat. Sé que ho feu amb totes, no soc cap excepció, ni ho voldria. Ja ho sé, això. No soc única, encara que m’hi feu sentir.
Sé que quan marxi li ho fareu a una altra, valoro el gest us ho prometo i us ho juro. Sé que us passeu el matí fent això, una vegada i una altra, que no us costa esforç, que no us molesta, esclar; ans al contrari, sé que no fer-ho, a hores d’ara us costaria molt més.
Però avui proclamo, amb boca petita, patint per vosaltres, que potser no ho vull. Sisplau, i moltes gràcies, voldria descansar, un dia només. Perdoneu-me. No sou vosaltres, soc jo. No és el que feu, és la meva ànima negra que no ho accepta. No el vull, avui no, no me’l doneu. No vull el vostre cafè amorós, cambrers de bar bonic, amb un cor de crema dibuixat a la superfície. Us ho agraeixo però no. Avui no el vull, el vostre cor, fet amb tota eficàcia i parsimònia. Avui voldria, i perdoneu-me, voldria només un cafè amb llet en got, en got de vidre, sisplau, sense crema, sense cors, sense cap dibuix fet amb cullera. Vull un cafè i prou. Un cafè de bar, de mercat. Un cafè amb llet normal, sense cap amor, només avui.
