Avortament il·legal: el terror d'un metge als EUA

La meva dona i jo exercim unes especialitats mèdiques –obstetrícia i pediatria– que haurien d’estar amarades de felicitat. I normalment ho estan, tot i que hem triat unes subespecialitats que sovint estan embolcallades de tristesa: obstetrícia d’alt risc, en el meu cas, i oncologia pediàtrica en el de la meva dona. Tots dos hem vist morir criatures en braços de la seva mare.

Sovint ens pregunten quines defenses psicològiques tenim davant dels desenllaços tràgics: un càncer incurable o una preeclàmpsia que amenaça la vida de l’embarassada abans de la viabilitat. Al meu entendre, la defensa més important és la veu que dintre del meu cap diu: “He fet tot el que he pogut”. Em dic a mi mateix que he aplicat tractaments confirmats pels treballs d’investigació i he fet el seguiment dels embarassos amb tecnologia de màxima qualitat. He fet intervencions complicades, he escoltat i aconsellat. He fet tot el que he pogut, però al final no he pogut impedir el part prematur o, en el cas de la meva dona, la leucèmia del nen era massa agressiva. Per tant, oferim consol i recollim les dades rellevants del cas.

El 24 de juny es va anul·lar la sentència del cas Roe contra Wade i la prohibició gairebé total de l’avortament es va convertir en llei a Ohio, on exercim la meva dona i jo. No hi ha excepcions per als casos de violació i incest, ni per a les anomalies fetals, ni tan sols per a les malalties mortals.

Em dedico a diagnosticar anomalies congènites. Al llarg dels anys moltes de les meves pacients amb anomalies mortals han optat per continuar l’embaràs sabent que la criatura morirà després del part. Aquestes pacients sempre tenen tot el meu suport. De vegades ho fan per les seves creences religioses, tot i que en altres ocasions per a elles té sentit passar un temps amb el seu fill, ni que només siguin uns minuts o unes hores. La majoria de pacients, però, opten per interrompre l’embaràs.

Ara a Ohio l’avortament és il·legal per a aquestes pacients. N’hi haurà que aniran a un altre estat. Però moltes no podran, sobretot les dones de color i les que viuen en comunitats volgudament marginades. Aviat em trobaré amb una pacient que no podrà sortir de l’estat i li hauré de dir que el seu fetus té una malaltia letal i que haurà de continuar l’embaràs en contra de la seva voluntat. Pot passar demà. Pot passar d’aquí unes setmanes. Però passarà i no ho puc impedir.

Quan arribi al tercer trimestre, a aquesta pacient se li notarà molt l’embaràs. Al súper els desconeguts la felicitaran. Haurà d’explicar la seva història una vegada rere l’altra als amics, veïns i companys de feina. Es veurà obligada a patir els dolors del part i després el seu fill morirà. Els riscos del part a terme són molt pitjors que els riscos de l’avortament, perquè la pacient també pot patir hemorràgies, preeclàmpsia, coàguls de sang o altres complicacions.

La nova llei d’Ohio és terriblement cruel.

Què faré quan em trobi amb aquesta pacient? ¿Quan sigui al consultori amb ella i davant nostre es desplegui aquest malson? Espero que la veu de dintre del meu cap torni a dir: “He fet tot el que he pogut”. Però aquesta vegada la veu no parlarà només de la meva actuació com a metge. 

La delegació a Ohio del Col·legi Nord-americà d’Obstetres i Ginecòlegs, que presideixo, ha emès al llarg dels anys declaracions formals, ha intervingut en les xarxes socials i ha organitzat crides a l’acció i jornades d’activisme, amb la participació dels nostres membres, sobre una àmplia gamma d’importants temes, com ara l’avortament. Hem comparegut públicament davant de les comissions de la Cambra de Representants d’Ohio i hem presentat peticions directes als nostres parlamentaris. Per exemple, l’any 2019 vam combatre amb èxit la llei HB 413, que hauria convertit l’“assassinat de l’avortament” en un delicte i volia obligar els metges a “reimplantar l’embrió d’un embaràs ectòpic a l’úter de la dona”, una cosa totalment impossible. I al febrer vam declarar contra la llei HB 598, que prohibiria en la pràctica tots els avortaments a l’estat i fins i tot podria afectar els serveis de fertilitat.

O sigui que intentaré dir-me a mi mateix que no és culpa meva. M’enrecordaré dels polítics que no m’han cregut o no se n’han preocupat gens ni mica. De tota manera, ¿he fet tot el que he pogut? No puc evitar amoïnar-me perquè potser els he fallat als metges i pacients d’Ohio.

Què no faríem com a metges per salvar les nostres pacients del patiment i la mort? Hem treballat als hospitals nits senceres. Hem fet operacions que han durat hores. Ens han esquitxat de sang, orina i líquid amniòtic. Hem escoltat les preocupacions de les nostres pacients i de vegades els hem agafat la mà i hem plorat amb elles. La sentència del Tribunal Suprem sobre el cas Dobbs contra Jackson Women’s Health Organization, que ha anul·lat la de Roe v. Wade, és una tragèdia per a les nostres pacients, moltes de les quals patiran i algunes fins i tot podrien morir. ¿Hem anat a votar en totes les eleccions? ¿Hem pressionat els nostres legisladors? ¿Hem sigut sempre prou valents per parlar d’una manera clara i veraç sobre l’avortament, sobretot en entorns en què ens sentim incòmodes?

Quan siguem a la consulta amb les nostres pacients, ¿dirà encara la veu de dintre del nostre cap: “He fet tot el que he pogut”?

Copyright The New York Times