Els avisos d’emergències i la meva responsabilitat

Aquest dijous, a tots els milions de persones que vivim al Barcelonès, els dos Vallesos, el Maresme i el Baix Llobregat no ens xiularan les orelles sinó els telèfons mòbils, sempre que siguin intel·ligents (els telèfons).

Es veu que sonaran a tot drap una sèrie de xiulets aguts, i els aparells vibraran, en un nou simulacre del sistema d’emergències de Protecció Civil de la Generalitat que ja s’ha provat en altres comarques del país.

Em sembla molt bé que els responsables públics de la nostra integritat física facin ús de les possibilitats tecnològiques per avisar-nos d’algun perill imminent, i no comparteixo gens el postureig dels que, des de posicions suposadament liberals (“Les copes de vi que jo haig o no haig de beure deixa’m que me les begui tranquil·lament”, ja m’entenen), consideren que els avisos al mòbil són una intromissió en la nostra llibertat de decisió.

Ho aprovo fins i tot en el supòsit que algun dia ens avisin i no n’hi hagi per a tant o que algun dia passi alguna cosa greu i no hagin avisat (encara que, per una major credibilitat del sistema, seria millor que no s’equivoquessin gaire).

Perquè el que segur que no em pren l’avís d’emergència al telèfon mòbil és la meva responsabilitat individual. Com que vivim en una part del planeta on els fenòmens atmosfèrics no són extrems, tenim tendència a pensar que mai no n’hi ha per a tant. Error, i més en una època en què els fenòmens atmosfèrics comencen a ser extrems, almenys pel que fins ara s’estilava per aquestes latituds. El primer i principal responsable de la meva seguretat i la de la meva família soc jo. Però en qüestions de seguretat, no refusaré mai un cop de mà.