Ho va veure la veïna del costat. En un pi hi havia unes vespes que estaven construint un vesper. Normalment, qui es troba tres o quatre cel·les fetes de fang —això sembla, perquè tenen el color de la terra— sota d’una pedra, a la façana o en un tros de fusta vella, el que fa és, com pot, treure’l. Però aquest era molt amunt.
L’endemà al matí el vesper ja era el doble de gros, les vespes treballaven a molt bon ritme, i al vespre era talment com una pilota de futbol. Pensant en el perill, tots els habitants de les cases del voltant van trucar a l’Ajuntament —però és un ajuntament petit i en agost hi ha poc personal—, als bombers, que van dir que hi anirien quan podrien, i al 112, que van dir que avisarien els bombers.
Han passat diversos dies. El vesper ja és, ara, com un sac de boxa. Pot passar que els de la casa de turisme rural que sí que admet grups i deixa fer festes passegin per allà del tot curulls de llúpol —ho dic així per no dir “borratxos de cervesa”— i li llencin una xancleta d’aquestes que els cauen cada dos per tres quan deambulen entre la ruralitat, o bé que li llencin l’ampolla buida de litre que sol acompanyar-los en les tortes passejades. Llavors tindrem un disgust, perquè les vespes no distingeixen entre la carn de guiri i la d’autòcton. D’abelles se’n veuen poques. De vespes asiàtiques, alguna. Cada cop més.
Des de fa dies, tot el veïnat espera l’arribada d’aquest cos salvador: el dels bombers. El veí de baix diu que li han dit que diuen que hi ha moltes vespes en molts llocs i que els bombers han hagut de demanar el verí. La de dalt, que li han dit que el verí ja l’han posat. Si és així, sisplau, per què no avisaven? Volem ser a primera fila si som vius quan arribin.
