El programa Quanta guerra!, que s’emet a TV3, ha rebut unes crítiques formidables i molt merescudes. La majoria elogien la feina de l’Eloi Vila i del seu equip per recuperar la memòria de la guerra civil. Estic segura que el programa donarà una altra embranzida als esforços que ja s’estan fent per desenterrar els morts de la guerra i, amb això, desenterrar també la nostra dignitat com a país.
Però dels episodis que he vist –protagonitzats per Andreu Buenafuente, Beth Rodergas i el Peyu–, el que més em va cridar l’atenció va ser una frase que en Buenafuente deia com de passada, mentre l’Eloi li explicava les facècies del seu avi Mariano. L’Andreu, que no va conèixer cap dels seus dos avis, deia més o menys que, quan anava a l’escola i els seus companys deien que anaven a veure els seus avis, ell sentia una gran pena i frustració per no haver-los pogut conèixer.
És exactament el que em deien els meus fills quan eren petits (tampoc ells van conèixer cap dels dos avis) i crec que és una pena que comparteix moltíssima gent. El vincle entre net i avi és molt especial i en aquest país encara més: els avis van viure el trauma de la guerra (les àvies també, però no al front).
A propòsit del programa de l’Eloi, vaig buscar la novel·la de Mercè Rodoreda de la qual pren el nom (i que ben triat, per cert!). Quanta, quanta guerra, com altres obres de la Rodoreda, ve precedida per un pròleg on l’autora explica com i per què va escriure la novel·la. Ressalta que és una novel·la sobre la guerra sense cap batalla. En un moment determinat del pròleg, cita el seu avi : “El meu avi, Pere Gurguí i Fontanills, m’explicava vides de sants que treia de la Llegenda Daurada. També m’explicava contes”. També recorda que el seu avi la va fer creure en l’àngel de la missa perquè la neta no s’hi avorrís quan hi anaven els diumenges. I acaba concloent: “De petita vivia meravellada”. Quin millor homenatge al seu avi.
Així que podríem dir que al món hi ha dos tipus de persones: els que van conèixer els seus avis i els que no. No li he preguntat mai a l’Eloi Vila a quin grup pertany ell. Però per la delicadesa i l’empatia amb què condueix el programa Quanta guerra!, gosaria aventurar que no els va conèixer prou, i que li sap greu.
El meu avi patern es va morir quan jo tenia cinc o sis anys, en recordo el gest de fer un petó a la mà i llançar-me’l amb una bufada i poca cosa més. L’avi matern, més o menys per la mateixa època, va patir una embòlia que el va deixar assegut en una cadira de rodes i li va robar la parla. Va viure una pila d’anys més, engabiat i enrabiat per aquella condemna. El seu mal humor esclatava quan a la tele hi sortien desfilades militars (en aquells anys, força sovint). El recordo aixecant el bastó i reclamant amb paraules inintel·ligibles que algú apagués l’aparell. Es pot intuir quines coses ens hauria explicat sobre la guerra i el franquisme, si hagués pogut.
Si algú dels que m’esteu llegint encara teniu avis vius, si us plau, parleu-hi, pregunteu-los-ho tot. Són un pou de saviesa i un contenidor de memòria. De la nostra memòria!
Enhorabona a l’Eloi Vila (i al seu equip), per la qualitat del programa i per poder dedicar temps i energies a un tema que, ja es veu, l’apassiona. I enhorabona i gràcies a TV3 per programar Quanta guerra!
