En ciutats nord-americanes com Washington, la cultura de l’emergència està tan interioritzada que les plaques amb els noms d’algunes avingudes principals porten sempre incorporades el rètol de “ruta d’evacuació”. I també són fixos a les voreres els senyals que diuen: “Quan es declari l’emergència per nevada, no us atureu ni aparqueu, avisarem la grua”.
La intensitat dels fenòmens atmosfèrics té un potencial tan gran en segons quins estats que qualsevol ciutadà amb dos dits de front ha comprat un kit d’emergència, i els més previsors sempre tenen al rebost aigua potable i llaunes de menjar. De fet, quan les autoritats avisen que s’acosta algun episodi potencialment molt perillós, es desferma la psicosi de la fi del món i als supermercats no queden ni els carros.
Les autoritats recomanen posar-se en situació: com rebo les alertes, quin és el meu pla de refugi o la meva ruta d’evacuació. I fins i tot recorden la possibilitat de crear un pla familiar de comunicació d’emergències, consistent en enviar a un registre oficial dades com els noms, els telèfons, la medicació habitual o el nom del pediatre de capçalera.
Si el perill de desastres naturals continua augmentant a Catalunya, podem passar molt ràpidament de simples teleespectadors a damnificats, i caldrà una nova i superior cultura ciutadana per fer-hi front, i això només serà possible amb la coordinació de les administracions, equips d’emergència ben dotats i ben entrenats, l’actitud col·laboradora dels ciutadans i l’evidència que tot el que no ens gastem en prevenció ens ho acabarem gastant en reparació.
