La querella: un avís per a navegants?

La Fiscalia acaba de presentar una querella contra el president del Parlament i altres membres de la mesa per haver tramitat en l’anterior legislatura una resolució en defensa del dret d’autodeterminació. La querella interposada per la Fiscalia pren com a referent la sentència del TC que va anul·lar la resolució 1/XI del Parlament i les interlocutòries que després van anul·lar les resolucions 534/XII i 546/XII. Com recordaran, la resolució 1/XI expressava la voluntat d’iniciar un procés cap a la independència no subordinat a l’Estat, que es pretenia materialitzar de manera unilateral i al marge de la Constitució. El TC la va declarar inconstitucional i això va marcar un precedent del qual es podien derivar conseqüències per als membres de la mesa si el Parlament pretenia insistir en la mateixa direcció.

Això es el que va passar durant la XI legislatura quan el Parlament va adoptar noves decisions que es podien entendre com un desenvolupament de la resolució 1/XI. A mesura que el Procés anava avançant, les querelles per desobediència van anar arribant, primer per a la presidenta del Parlament i després també per a altres membres de la mesa. La resolució 1/XI podia ser llegida com l’inici d’un camí que s’havia de materialitzar, com ella mateixa anunciava, per mitjà de nous actes parlamentaris. Així ho va entendre el TC, i això li va permetre considerar aquests nous actes com un incompliment de sentència. I el mateix va fer en la legislatura passada amb les resolucions 534/XII i 546/XII advertint la nova mesa del Parlament del risc d’incompliment si s’insistia en el seu desenvolupament.

Tanmateix, la resolució sobre la defensa del dret a l'autodeterminació que va admetre a tràmit la mesa i que és objecte de la querella no es pot posar en el mateix sac perquè, quan parlem d’un incompliment de sentència, és tant o més important considerar el context en què es formula la declaració parlamentària com el seu objecte pròpiament dit. El mateix TC ha dit que la Constitució no és militant i que això permet promoure i defensar projectes polítics que entrin en contradicció amb la Constitució, sempre que no es pretengui fer-los materialment efectius al marge de la reforma constitucional. La resolució 1/XI va entrar en aquest terreny relliscós perquè anunciava que és volia seguir el camí de la unilateralitat. Les resolucions 534/XII i 546/XII de la legislatura passada no eren tan explícites, però tenien el risc de ser vistes, com finalment va passar, en línia de continuïtat amb la resolució 1/XI.

Però això no significa que qualsevol iniciativa que manifesti la voluntat de defensar l’exercici del dret d’autodeterminació impliqui automàticament un incompliment de sentència. La resolució que ara és objecte de la querella no reprodueix els termes exactes de la resolució 1/XI, ni de les 534/XII i 546/XI; com tampoc ho feien, per cert, antigues resolucions del Parlament molt anteriors al Procés que també es referien al dret d’autodeterminació i ni tan sols van ser llavors impugnades. La resolució a què es refereix la querella evita pronunciar-se sobre com es pretén exercir el dret d’autodeterminació i això és fonamental. Es pot establir una connexió entre aquesta i les altres resolucions afectades per les decisions del TC, però això no exclou que entre elles hi hagi una gran diferència si del que es tracta és de determinar si s’incompleix o no una sentència. Perquè aquest incompliment pogués existir, el Parlament hauria de vincular clarament la defensa del dret a l’autodeterminació a la voluntat de materialitzar-lo unilateralment. Aquesta va ser la ratio decidendi de la sentència i de les interlocutòries que van portar el TC a anul·lar, primer, la resolució 1/XI i, després, les 534/XII i 546/XII. Una raó que ara no existeix i que, per tant, no permet parlar d’incompliment.

Penso que el TC es va equivocar quan va acceptar l’incident d’execució i va passar l’assumpte a la Fiscalia, segurament perquè ha perdut la distància necessària per valorar que les situacions no són idèntiques i sense adonar-se que es contradiu amb la seva pròpia doctrina que la Constitució no es militant. I també penso que la Fiscalia no ha filat prim quan ha presentat la querella perquè no tenia l'obligació de fer-ho i hauria d’haver valorat com cal els elements diferencials que es donen en aquest cas. 

Arribats a aquest punt, és difícil evitar plantejar-se preguntes com, per exemple, si el Parlament ja no es podrà manifestar més en defensa del dret d’autodeterminació, a risc de comportar responsabilitats penals de la mesa per aquest sol fet. És evident que les decisions del TC no es poden portar fins a aquest extrem i això encara obre nous interrogants sobre la interposició de la querella a pocs dies de constituir-se la nova mesa del Parlament.

Antoni Bayona és professor de dret a la UPF i ex lletrat major del Parlament