Aviat l’espai exterior ja no serà de tots nosaltres

El govern rus diu que “després del 2024” es retirarà de l’Estació Espacial Internacional. En lloc d’optar per la cooperació multilateral, té previst construir la seva pròpia estació i enviar-hi cosmonautes per continuar investigant i explorant l’espai.

L’anunci de Rússia no presagia res de bo –sobretot tenint en compte que ha envaït Ucraïna–, però aquesta decisió, que forma part d’una tendència més generalitzada a abandonar el multilateralisme en l’àmbit del dret espacial internacional, no és sinó un nou indici del deteriorament que s’està produint en la cooperació espacial internacional. Un altre indici van ser els Acords d’Àrtemis, un marc jurídic dissenyat per regular les futures activitats comercials a l’espai exterior, creat durant l’administració Trump i mantingut per Biden. Les iniciatives d’aquesta mena amenacen el multilateralisme fora de la Terra i auguren un futur en què l’espai ja no serà de tothom en igual proporció.

Diversos tractats de les Nacions Unides regulen l’espai exterior i estrictes disposicions jurídiques apuntalen aquestes normes, vigents a tot el món. L’acord fundacional és el Tractat de l’Espai Exterior del 1967, que estableix els principis que regeixen l’espai exterior, la Lluna i altres cossos celestes. Firmat en plena Guerra Freda, el tractat va ser un símbol del triomf de la ciència sobre la política: els estats eren capaços de cooperar a l’espai, encara que l’amenaça de la destrucció mútua planés sobre la Terra.

Actualment, més de cent països –inclosos els Estats Units i Rússia– són membres del tractat, que defineix l’espai exterior com una zona pacífica en què es prohibeix l’ús o instal·lació d’armes de destrucció massiva, i proclama l’espai com a “patrimoni comú de tota la humanitat”. Els estats no poden reclamar la sobirania de cap territori ni apropiar-se’l. El tractat també fa una crida a la cooperació científica internacional, amb la convicció que aquesta cooperació promourà unes “relacions amistoses” entre els països i els pobles. En resum, el tractat vol aconseguir que tots els estats es beneficiïn de qualsevol activitat efectuada a l’espai.

El valor simbòlic del tractat salta a la vista: la nacionalitat passa a un segon terme quan els astronautes floten a l’espai. Però, a més, estableix normes i pràctiques per prevenir la contaminació ambiental de la Lluna i altres cossos celestes. Promou l’intercanvi de dades; per exemple, sobre els nombrosos objectes –com ara satèl·lits o naus espacial– que es llancen a l’espai, cosa que ajuda a evitar col·lisions. I les seves normes codificades sobre el patrimoni comú de la humanitat, l’ús pacífic dels recursos i la cooperació científica ajuden a preservar el multilateralisme davant dels possibles incompliments dels estats.

Però la imminent perspectiva de la comercialització de l’espai ha començat a posar de manifest les limitacions del dret espacial internacional. El 2020, la NASA va crear en solitari els Acords d’Àrtemis, que qüestionen els principis multilaterals fonamentals dels anteriors acords espacials. Són unes normes redactades principalment pels Estats Units però que ara estan adoptant altres països. No es tracta d’una normativa elaborada d’una manera col·laborativa i multilateral, sinó d’unes lleis nord-americanes exportades a una aliança de països que comparteixen un objectiu comú.

Els acords es tradueixen jurídicament en una sèrie de tractats bilaterals amb 21 estats: Austràlia, el Canadà, el Japó, els Emirats Àrabs Units i la Gran Bretanya, entre d’altres. No és una simple relíquia de la retòrica i la política antiglobalització de l’administració Trump: fa només dues setmanes l’Aràbia Saudita va signar els Acords d’Àrtemis durant la visita de Biden.

A més, els acords obren la possibilitat d’explotar la Lluna o altres cossos celestes a la recerca de recursos. Estableixen “zones de seguretat” en què els estats poden extreure aquests recursos, tot i que el document deixa clar que aquestes activitats s’han de dur a terme de conformitat amb el Tractat de l’Espai Exterior. Els juristes assenyalen que aquestes clàusules podrien vulnerar el principi de no-apropiació, que prohibeix als països proclamar la seva sobirania sobre cap territori de l’espai exterior. D’altres apunten que és important avançar-se a un panorama tecnològic en constant evolució, amb l’argument que, quan sigui possible explotar la Lluna, ja hi ha d’haver una normativa que reguli aquestes activitats. Si no, ens podríem trobar amb una crisi semblant a la de l’explotació minera del fons marí, que està a punt de posar-se en marxa tot i que la normativa de l’ONU encara no s’ha acabat d’elaborar.

Tot i estar ben codificades al dret internacional, les normes de cooperació tenen la mateixa força que les polítiques i activitats estatals que les apuntalen. Quan els països, especialment els poderosos, promulguen unes disposicions que contradiuen aquestes normes, les institucions multilaterals poden desintegrar-se, o pitjor encara, esdevenir irrellevants. Aquesta desintegració pot constituir una oportunitat per establir unes normes actualitzades que reflecteixin millor els canvis de la política mundial i la tecnologia. Però també pot donar com a resultat una institució menys equitativa, que afavoreixi els estats poderosos i els doni l’oportunitat d’extreure uns beneficis econòmics injustos. Per aquesta raó, els països en desenvolupament són des de fa molt de temps defensors acèrrims del “patrimoni de tota la humanitat” per contrarestar el poder dels estats més rics i garantir el seu dret a beneficiar-se econòmicament de l’extracció d’uns recursos mundials.

En definitiva, la retirada de Rússia de l’estació espacial internacional és només un dels nombrosos i canviants problemes implicats en la governança espacial. Rússia i els Estats Units –estats poderosos i amb programes espacials– han pres mesures que contradiuen l’actual normativa. Rússia no pot desmantellar tota sola les iniciatives col·lectives per mantenir l’espai com una zona pacífica destinada a la investigació i l'exploració científiques, però el sistema actual està en un mal moment i segurament es veurà substituït per una normativa elaborada als Estats Units que aplanarà el camí cap a la futura comercialització de l’espai. Aquest futur és l’autèntica amenaça per al multilateralisme i els drets de la humanitat a l’última frontera, l’espai exterior.

Copyright The New York Times