L'àvia de Manuel Valls

François Mitterrand deia que per ser president el primer que cal és voler-ho, i Manuel Valls va presentar aquest dimarts la seva candidatura a l'alcaldia de Barcelona amb determinació. Valls ha tingut sempre una sòlida autoestima, fonamentada en la seva meteòrica carrera política, l'olfacte i la predisposició a baixar a l'arena i entrar en el cos a cos amb els seus adversaris. En hores baixes a França, l'ex primer ministre ha escoltat els cants de sirena i ha reconnectat amb els seus orígens familiars, lingüístics i vitals triant Barcelona per a la seva reconstrucció política i personal. Valls és un polític astut a qui li agrada jugar al pòquer i apostar fort, però amb una informació limitada de la realitat actual del país i la ciutat on ha decidit fer el salt. De moment, la seva proposta de construir una "plataforma ciutadana transversal" s'ha quedat en una aposta en solitari, ben finançada però que compta només amb el suport polític de Ciutadans. Valls és a Barcelona el que a França s'anomena un paracaigudista, però dimarts va aparèixer més com un marcià. El seu discurs amb dosis d'europeisme, catalanisme, amor a la llengua i mencions genèriques a la manca d'habitatge, la seguretat i la captació de talent va ser tot menys un discurs propi dels únics socis que a hores d'ara li donen suport. Valls va parlar d'humilitat i n'hi caldrà molta per sortir del tòpic confortable de l'independentisme estret de mires i autoreferencial per comprendre què està passant aquí.