L'àvia va al banc / Una nena sense mascareta

L’àvia va al banc

A la meva àvia mai li va faltar una pesseta, però mai no en va tenir dues. Aquells estalvis migrats –pensió de viudetat inclosa– els tenia en una caixa d’estalvis on la tractaven com si fos milionària. Parlo dels anys 90. Cada vegada sortia menys de casa, però s’arreglava i es posava laca per anar a l’oficina de la cantonada. L’atenien a qualsevol hora, la feien seure, li miraven la llibreta, l’assessoraven i, amb bones paraules, la tranquil·litzaven. La coneixien pel nom, se sentia escoltada i confiava en la persona que tenia al davant. Es va morir l’àvia i, sense que fos causa-efecte, les caixes van passar a ser bancs. En nom de la crisi, de la modernitat i l’eficiència, van tancar oficines, van dir que la gent només podia fer unes gestions concretes unes hores molt determinades i, tot d’una, havies d’entendre’t amb el caixer automàtic i ja t’ho faràs. Que no te’n surts amb les màquines, que no tens una aplicació de mòbil, que no saps ni mirar el saldo per internet: espavila’t. Aquest dimarts, Carlos San Juan, de 78 anys, va lliurar 600.000 firmes al ministeri d’Hisenda per reclamar un tracte més humà de les entitats bancàries. Un crit contra l’exclusió digital de molta gent gran que no se’n surt ni amb el mòbil ni amb els caixers i que ja no té ni una sucursal al seu poble. La ministra Nadia Calviño ha donat vint dies de coll als bancs perquè trobin solucions a tanta deshumanització. Després de sentir el menyspreu de José María Roldán, president de la patronal bancària, a l’hora de respondre sobre els clients a qui se’ls escapa el tren de la digitalització, no s’espera gaire sensibilitat per millorar les coses. Ara els bancs ens diuen que tenir els nostres diners els costa diners, com si ens volguessin fer pena, però després presenten uns beneficis trimestrals que n'hi ha per caure de cul. A casa, que sempre hem sigut marxistes –del sector Groucho–, teníem un pòster que deia “Per què hem d’atracar un banc si en podem crear un”.

Una nena sense mascareta

Una nena, a Catalunya, va carregar la motxilla el 14 de març de 2020, se’n va anar a casa i no va tornar a posar els peus a la seva escola fins sis mesos després. A partir d’aquell mes de setembre, i durant un curs i mig, ha anat al col·legi amb la mascareta posada. Vuit hores al dia. Fins ahir, 10 de febrer de 2022, només se la treia la mitja horeta escassa del dinar per degustar les llenties i la bruixa arrebossada. A l’aula i al pati, emmascarada. Sempre. Per treballar i per jugar. En nom de la salut, per culpa del coronavirus i sempre amb criteris polítics per damunt dels pediàtrics, s’ha mantingut la mascareta a la cara dels nens –i mestres i professors– fins que l’òmicron ha deixat la RT en la xifra més baixa (0,68) en tota la pandèmia. Aquesta desescalada, però, està sent massa lenta a les escoles. Així ho avala la Societat Catalana de Pediatria, que no entén com encara no s’han retirat també de les aules. De la mateixa manera que consideren que ja no té sentit confinar nens sans, a mesura que desapareixen els tests massius i s’han acabat les quarantenes, tampoc té cap lògica mantenir la mascareta posada a la classe. Ni tampoc continuar amb els grups bombolla que no permeten barrejar la canalla d’un mateix curs però de línies diferents. Amb la majoria de nens vacunats i la immunitat infantil molt elevada, sembla una barrabassada de primmirats no voler córrer el risc que enxampin un òmicron al vol quan, des del setembre de 2020, les mesures estan tenint un impacte emocional que ja es reflecteix en les estadístiques mèdiques. Dels més petits i dels que ja no ho són tant. Se n’han ressentit l’aprenentatge, la socialització i la salut mental. Avisen que les conseqüències seran a curt, mitjà i llarg termini. El nou protocol, ben aviat, hauria de prioritzar llegir-nos els llavis i, sobretot, veure’ns la rialla a la cara, la nostra arma de felicitat massiva.