L'avaluació, a examen

Aquest any fa un segle que al Congrés de Calais, l’origen de la Lliga Internacional per a la Nova Educació del 1921, Adolphe Ferrière va considerar l’escola com “una invenció del diable” referint-se, entre altres aspectes, a les notes. No només perquè generen rivalitats estèrils entre els alumnes, sinó pel seu caràcter sempre aproximat. En la qualificació i la puntuació juguen enormement les expectatives implícites que tenim els docents dels alumnes, i els estereotips i les etiquetes. Fa cent anys que des de la pedagogia es planteja el repte d’una avaluació que ajudi a avançar en la presa de consciència del progrés individual de l’alumne en el procés d'ensenyament i aprenentatge. Potser ja comença a ser hora d’escoltar els pedagogs i els mestres. 

La música de fons i l’enfocament competencial que proposa la Lomloe no són nous a Catalunya. Ja fa uns quants anys que a les nostres aules es treballa i s’avalua per competències. És llarga la llista de centres educatius que fa temps que van començar a reformular el seu sistema d'avaluació dins d'un treball col·lectiu i compartit per tot l'equip docent. Els principis de la Lomloe sonen amb una bona melodia en aspectes pedagògics com el currículum competencial o la reforma de l’avaluació, tot i que podria haver estat un procés molt més valent i democràtic. Hi ha un sentiment generalitzat que no s’ha generat el necessari consens públic. I el currículum i els nous decrets cauen del cel. El procés de disseny curricular hauria de ser visible i no tancat en despatxos.

Avui, però, voldria fer el debat entorn del model d’avaluació. Semblaria que es vol fer una aposta per alinear el sistema educatiu a Espanya amb un moviment global que deixa cada cop més de banda els exàmens, la repetició, les proves i els suspensos. Seguint els passos d’altres països que han afrontat una important transformació curricular com Portugal, es vol avançar cap a una nova cultura d’avaluació. Una cultura, com bé expressa el ministre d’Educació portuguès, en realitat més exigent per a tots. Tant per a la professió docent com per als alumnes. Tanmateix, aquí no s’ha explicat gens bé i s’ha posat l’accent en el fet de passar de curs amb matèries suspeses o amb competències no assolides. S’ha donat peixet a les veus més conservadores, que temen una sobtada baixada de nivell, preocupats per la competitivitat des de la seva visió darwinista de l’escola. Des del punt de vista pedagògic, però, cal més esforç i exigència quan es parla de l’avaluació com un procés d’acompanyament i aprenentatge. És urgent deixar de confondre –també en el debat social– l’avaluació amb la qualificació. Hi ha una forma simplista de reduir-ho tot a una xifra en els informes o butlletins trimestrals o finals. Aquest model que alguns consideren de més esforç és, en realitat, molt poc exigent per als alumnes, que sovint han après no tant de matemàtiques o literatura com de passar proves, cosa que els allunya de l’aprenentatge autèntic a favor d’adquisicions superficials i estratègiques. I, a més a més, és un model desastrós per a aquells que no se’n surten. Són els nois i noies que, suspens rere suspens, acaben abandonant el sistema, amb l’autoestima danyada. La nota no pot ser el més important del que passa a les escoles, el que cal és oferir una avaluació que doni oportunitats d’aprendre dels errors, que és com veritablement aprenem. 

Quan canviem la manera d’avaluar estem canviant el propòsit de l’educació. Podem avaluar per aprendre o per seleccionar i sancionar. Encara avui moltes mares i molts pares segueixen buscant la posició del seu fill en l’escala de la selecció, i els costa imaginar una escola on el més important és que els alumnes sense excepció puguin progressar. Haurien de confiar en els docents i en el canvi de cultura que estem vivint. Quan els aprenents són capaços d’identificar els seus encerts, les seves dificultats i els seus errors, i trobar camins per avançar, l’avaluació adquireix tot el seu sentit. La nova llei és una bona melodia que s’aplaudeix a les xarxes quan sentim parlar en les entrevistes els experts acadèmics que han assessorat la ministra. Malauradament, però, un cop desplegats els primers esborranys dels decrets, la música ja no sona de la mateixa manera. Apareixen de nou en el projecte de decrets les qualificacions de final de curs: “Insuficiente, suficiente, bien, notable, sobresaliente”. En el context català això voldria dir anar enrere, ja no som aquí. Tornem com d’una roda de la qual no podem escapar als decrets que regulen excessivament el currículum, als reglaments que gairebé no et deixen ni triar el color amb què pintes les parets de l’escola. Les pràctiques educatives a l’aula van per davant dels legisladors i del que ens arriba de Madrid. Hem de promoure un debat sobre l’avaluació fonamentat i fer confiança als docents en la seva professionalitat. Només ens en sortirem des de l’autonomia pedagògica i organitzativa. Són els professionals de l’educació els que fan avançar l’educació i l’escola.