Una gran quantitat de ciutadans indignats pels resultats de l'informe PISA es dedicaven dimarts a discutir a Twitter amb un compte fals de la consellera Anna Simó. Centenars de persones que no s'aturaven a preguntar-se si no hi havia alguna cosa estranya en els missatges d'aquest compte i en el seu to evidentment paròdic. Tampoc paraven esment en els múltiples indicis –començant per la bio del perfil– que donaven a entendre que es tractava d'un compte fals. Tenien necessitat, aquests ciutadans, de descarregar la seva ira, i tan aviat com veien una foto de la consellera, ni que fos acompanyada d'un text que descarrilava per totes bandes, envestien –verbalment– sense aturar-se en més consideracions. Un zero en comprensió lectora, per tant, i encara més en comprensió de registres com la ironia, que impliquen més d'un nivell de lectura.
A aquestes altures tothom ja ha dit de tot i ha donat, sobretot, la culpa al seu enemic predilecte. Des de les lleis educatives espanyoles fins al que alguns en diuen “teories modernes”, passant pels docents, els pedagogs, les famílies, els governs autonòmics, el model econòmic, la llengua catalana, el Procés, el post-Procés, la repressió del Procés, la falsa cultura woke, la falsa cultura new age, el PSOE, el PP, ERC, Junts, els mitjans de comunicació públics i privats, les pantalletes, la falta de prescripció de lectures de clàssics de la literatura universal o el reggaeton: tots aquests elements han estat citats com a motius principals de la catastròfica caiguda en lectoescriptura (i matemàtiques i ciències). És possible que molts d'ells hi tinguin una part, més petita o més gran, de responsabilitat (el reggaeton crec que no). Segur que no en tenen la llengua catalana (que també va ser atacada, per no variar) ni els immigrants, que van ser assenyalats no tan sols per l'extrema dreta, sinó també, de manera tan arbitrària com inacceptable, pel departament d'Educació de la Generalitat de Catalunya.
A diferència de tants admirables col·legues, capaços d'identificar l'arrel dels resultats de l'informe PISA (i, tot sovint, la seva clara solució) en un sol article, o directament en un tuit, reconec que no m'hi veig amb cor. Però una cosa és clara, i és que la dramàtica preocupació per l'educació ve just després de l'angoixa que sentíem ahir per la sequera i la indignació per Gaza, i abans de la ira que ens encendrà demà per algun altre problema urgent, al qual saltarem com qui canvia de vídeo al TikTok, o de grup de WhatsApp, o de canal a la tele.
Som incapaços, com a societat, de fixar l'atenció en res durant un temps raonable: potser per això als més joves els passa el mateix. Al coneixement s'hi pot accedir de mil maneres, però no n'hi haurà cap que es pugui dur a terme sense esforç, concentració i perseverança, paraules que, pel que sembla, s'han tornat impopulars. Hi ha qui acusa fins i tot la idea de coneixement de ser excloent, o divisiva, o classista. En realitat, allò que és profundament reaccionari és obstinar-se a encabir la realitat dins els propis prejudicis.
