Autovies de peatge
Espanya té un dèficit de gairebé 8.000 milions d’euros en la conservació de les carreteres estatals, un deute públic del 120% del PIB, i la necessitat que els fons europeus del Next Generation s’activin al més aviat possible. Això ha fet que, en el Pla de Recuperació, Transformació i Resiliència enviat a Brussel·les s’hagi inclòs la proposta d’implantar un “mecanisme de pagament” per fer ús de la xarxa d’alta capacitat, és a dir, d’autopistes i autovies, a partir de 2024. No ens ha de sorprendre que aquesta mesura hagi generat un gran rebuig. Transportistes, associacions de conductors i fins i tot Unides Podem s’hi han mostrat en contra. Però, per altra banda, recordo que el meu avi preguntava per què havia de pagar ell els aeroports si mai agafaria una avió. Quelcom similar passa amb les carreteres: ¿cal que les paguem entre tots quan només alguns les utilitzen?
Ara mateix les autopistes i autovies espanyoles es financen a través dels pressupostos generals de l'Estat, és a dir, les mantenim amb impostos. Ja el 2012, en les mesures proposades per sortir de la Gran Recessió, el ministeri de Foment va parlar d’un peatge per finançar l’alt cost de les autovies. Es tractava, com la proposta actual, de fer que els conductors financessin de forma directa el sosteniment de la xarxa viària. Idealment, el preu dependria de l'ús que es fa de la carretera, per la qual cosa hauria de variar no només segons el nombre de quilòmetres, sinó també segons el tipus de vehicle.
Fer servir les carreteres les desgasta, per la qual cosa té sentit que paguin el manteniment aquells que les fan servir. Però no només això. Circular per la xarxa viària també genera congestions, accidents i una gran contaminació, provocant malalties i un empitjorament del canvi climàtic. I això no és només per als conductors, sinó per a tota la població. És el que els economistes anomenem una externalitat negativa, i que pot solucionar-se amb un impost. La idea és que els conductors interioritzin tots els costos de la circulació, des de desgastar les carreteres fins a provocar més pol·lució, i que, en conseqüència, condueixin menys.
Pensar que l’objectiu del govern amb els peatges és lluitar contra el canvi climàtic i els problemes de salut associats és sens dubte pecar d’innocència, ja que, fonamentalment, el que es busca és recaptar diners. Però internalitzar el cost de l’ús de les carreteres seria un benefici col·lateral molt positiu de l’augment dels ingressos fiscals. El problema està en com implementar aquesta mesura. Si el cost d’instal·lació i del control dels vehicles que passen per una carretera és molt alt, l’objectiu recaptatori es pot arribar a posar en dubte. I muntar un model de peatges a totes les autovies estatals no és feina d’un dia. Un exemple interessant és el portuguès, únic a Europa, un sistema electrònic on es llegeixen les matricules amb càmeres i es factura directament al conductor. Un altre és el model de vinyetes, existent a Suïssa o Àustria, on els usuaris de les autovies paguen una quantitat fixa anual, però aquest sistema no permet que paguin més els que més utilitzen les carreteres.
No oblidem tampoc que controlar el trànsit ajustant el preu (per exemple, amb un peatge) pot generar distorsions. En principi, volem que un sistema de peatges desincentivi l’ús general de les carreteres per al transport de mercaderies, a favor, per exemple, del tren, que té una de les quotes de mercat més baixes d’Europa. Però, a la pràctica, si els camions deixen les autovies per carreteres secundàries no subjectes a l’impost, no aconseguirem els objectius de recaptació ni el d'internalitzar l’externalitat. Una alternativa és apujar l’impost d’hidrocarburs a la benzina i al dièsel, dels més baixos d’Europa, tot i que també és força impopular.
En definitiva, i des d’un punt de vista econòmic i ecològic, gravar la circulació per la xarxa viària té sentit. Però, des d’un punt de vista polític, la introducció d’impostos al transport dins d'un territori pot agreujar sentiments de rebuig cap a l’elit política de la metròpoli, com vam veure a França amb la revolta dels armilles grogues contra el president Macron o com sovint veiem a l'Amèrica Llatina. Aquesta tensió entre la racionalitat econòmica i la política és de difícil resolució, sobretot en temps de crisi. Els polítics volen recaptar impostos, però sobretot volen recaptar vots.
Elena Costas és economista i cofundadora de KSNet