L’autovia C-13, un club de carretera

Durant molts anys l’antiga C-1313 la vertebraven clubs de carretera i gasolineres. Tot cada 20 quilòmetres. Buidar dipòsit i omplir dipòsit. Hi havia caravanes. Camioners estudiant mil llengües, comercials caiguts en forats del no res, caçadors de poble... L’avantguarda de la societat líquida. La vella C-1313 anava de Lleida a Puigcerdà. Des de Juli Cèsar per aquí hi ha transitat tot Déu, també Buda i Confuci. La C-1313 es va esfumar (ara es diu C-14). Un tros rep el nom de C-13: de Lleida a Esterri d’Àneu. Aquí de clubs de carretera en queden pocs: el Road Club, a Vallfogona de Balaguer, i la WhiskeriaClub Prive a Térmens, precisament, un dels trams on hi ha el problema. Entrem-hi, no sigueu tímids. 

Mireu el local per dins. El coneixíeu? Durant anys i panys, des dels temps d’Indíbil i Mandoni (218 aC), s’ha reclamat l’autovia entre Lleida i Balaguer (i també entre Tàrrega i Balaguer i entre Lleida i Andorra i la del Pallars i la de Viella...). De fet, per això els líders ilergets es van enfrontar als dos grans imperis del moment, Roma i Cartago: per les infraestructures. Va anar passant temps, de derrota en derrota, fins que el 2011 (dT, després de Tot) el departament de Territori de la Generalitat (Territori?, sisplau, som un país!) va començar les obres de l’autovia C-13 entre Lleida i Balaguer. I mira, aquests nois del Territori Són els Altres (TSA) van fer sis quilòmetres eixerits de quatre carrils de Térmens a Vilanova de la Barca. I, abans i després, els stops, les rotondes i l’art rotondístic i... Van passar anys, informes, cola industrial i bales de palla de pel·li de l’oest de dissabte de migdiada de baveta eterna i aquells quatre carrils (dos per banda) ara diuen que en el que queda d’autovia seran tres carrils. Us en foteu? O ens voleu fotre? 

Milers de persones diuen no. No és no. Des de la Paeria de Lleida fins a la Paeria de Balaguer, els Ajuntaments d’Alcoletge, de Térmens, de Vilanova de la Barca, de Vallfogona de Balaguer, el Consell Comarcal de la Noguera i el Segrià, el Llangosto de Térmens, el furgador de Vallfogona, la màquina d’ensulfatar... Però, clar, explica’ls-hi a tots aquests selenites del planeta "Territori" per què necessitem quatre carrils. Resposta per a tot... Mireu, ja us vaig explicar allò del pont que uneix Térmens i Menàrguens, eh? Van els dos Ajuntaments (colors polítics diferents) a un despatx vegetal de Barcelona. Diu un manaire general d’enciams territorials que per què demanen diners per arreglar capriciosament un pont... Doncs perquè el pont és l’única via per comunicar els dos pobles i a sota hi ha el riu Segre. No ho sabia. Que per què volem quatre carrils? Doncs i tu per què vols menjar cada dia, bastrús? I així tot: pobles, cases, carreteres, el cable, les neurones... Necessitats bàsiques i humanes. Per això n’hi ha que creuen que al "territori" només ens podem vertebrar amb cases de barrets. 

Aquesta és l’autovia existencial que vindrà: el Road i la Whiskeria. Un país pintat i repintat com clubs de carretera. Amb colors de república bananera i bombetes foses i amb els cotxes de sempre aparcats, abonyegats, polsegosos, sense vent a les rodes. Catalunya és una casa de barrets. Un pim, pam i fora. Un pedaç. Un ràpid i a córrer. El problema no és l’autovia. El problema és que aquí no volen que hi hagi autovida.