Autosuficiència energètica?

Sobirania, autosuficiència, km 0, són termes molt mediàtics i amb una connotació clarament positiva. Aquí argumento, però, que els termes mereixen una consideració més matisada. Ho il·lustro entrant en el debat sobre l’electricitat renovable provinent de l’Aragó.

El nostre context econòmic natural és Europa, un espai que en temps recents ha patit quatre grans xocs: la disrupció de les cadenes de subministrament durant la pandèmia, l’agressió de Putin a Ucraïna, la constatació que Europa pot no ser prioritària per als EUA, i la constatació de fins a quin punt estem quedant endarrerits en relació amb els EUA i la Xina. En conjunt, ens han fet veure que Europa ha de ser més autosuficient en alguns àmbits estratègics. L’esforç per produir xips, en el qual està implicada Catalunya, n'és un bon exemple.

L’argument per a l’autosuficiència estratègica, ben vàlid per a Europa en el seu conjunt, ¿ho és també per a estats i regions dins d’Europa? Només ho seria si la disrupció de subministrament fos un problema també intern a Europa. N'hi ha hagut casos: recordem les vacunes i mascaretes durant la pandèmia, o les reticències a portar aigua del Roine a Catalunya basades en el temor que una sequera induís una priorització del subministrament dins de França. Són situacions poc freqüents, i indicatives que el mercat interior europeu encara no està prou integrat. El millor remei és procurar que ho estigui. Així, a Barcelona li convindria més que les conques estiguessin prou interconnectades per garantir que l’aigua que rebés depengués de la pluja a tota Europa, no de la pluja a les conques internes de Catalunya. Pel que fa a l’electricitat renovable, sembla evident que, com que no contemplem cap escenari en què Catalunya no sigui part de la UE, no hi ha raó per pensar que l’electricitat que ens pugui venir de l’Aragó estigui subjecta a més incertesa política que la que vingui de Catalunya.

L’impuls cap al km 0, és a dir, cap a la producció o el consum proper, té sovint una motivació menys geopolítica i més microeconòmica. Simplement, cadascun de nosaltres pot tenir preferències que porten a afavorir-lo. Comprant els seus productes, uns voldran assegurar la viabilitat del parc agrari del Baix Llobregat. D’altres, la viticultura catalana. Encara d’altres, les llibreries de barri. Les preferències individuals són les que són, respectables i respectades pels mercats. Ara bé, la dimensió macroeconòmica del km 0 serà inevitablement limitada. La lògica dels preus hi va en contra. En molts casos, l’increment de cost respecte a alternatives d’origen més llunyà serà tal que el consumidor mitjà no s’ho podrà permetre. I pensem en les empreses. Les volem competitives, exportadores. Si ho han de ser, s’hauran d’aprovisionar en les millors condicions econòmiques possibles. De vegades, si el cost de transport és car, serà des de la vora de casa. Però, típicament, molts inputs de producció vindran de lluny.

Un exemple paradigmàtic és el repte de la descarbonització de la indústria química de Tarragona, necessària no ja per a la seva prosperitat sinó per a la seva mateixa pervivència. Durant un temps, la nuclear amorosirà el repte, però aquest repte és d'un gruix que la disponibilitat de grans quantitats d’electricitat verda serà indispensable. D’on vindrà aquesta electricitat? És molt poc realista pensar que serà de la vora de la indústria. La resistència a generadors eòlics o a instal·lacions d’energia solar és massa gran. Té lògica: haurien de coexistir amb molta població i moltes altres activitats econòmiques. Caldrà facilitar aquestes instal·lacions, però també hem de veure que hi ha una solució, en principi, més fàcil i menys incerta: portar l’electricitat de l’Aragó. El sentit comú ens indica que l’Aragó, amb una densitat de població nou vegades inferior a la catalana, té avantatge comparatiu respecte a Catalunya en la producció d’electricitat verda. Aprofitem-ho. Ja he argumentat que no hi ha raons geopolítiques per evitar-ho. Llavors, per què no? Certament, s’haurà de transportar. Si la resistència a permetre les MAT corresponents ho fa impossible, la indústria acabarà desplaçant-se allà on hi ha l’energia. La química de Tarragona és on és perquè el port de Tarragona és un gran punt d’entrada per al petroli. Aquest avantatge comparatiu es perdrà. Però ara en tenim un altre: l’ecosistema industrial i de coneixement ja és on és, i és molt ric. Un avantatge que pot compensar els costos de transport des de l'Aragó, si, és clar, estem disposats a permetre les inversions necessàries per fer-ho possible.