A la Xina, autoritarisme sota pressió
Protesta. No fa ni un mes que Xi Jinping celebrava el reforçament triomfal del seu poder al capdavant del partit i del país. L’autoritarisme xinès semblava encarar, lliure d’oposició i de febleses internes, els canvis econòmics i geoestratègics que la mutació de la globalització comportarà també per a la Xina. Però només tres setmanes després del XX Congrés del Partit Comunista, l’absolutisme de Xi està sota pressió.
Una confluència inesperada d'interessos i greuges ha escampat la protesta arreu del país. Entre la ràbia d’algunes manifestacions i les concentracions amb espelmes, flors i fulls de paper en blanc, milers de xinesos s'han rebel·lat contra les autoritats en el que podria ser la protesta més important que ha viscut la Xina des de Tiananmen el 1989.
És la suma del malestar per tres anys de confinaments forçosos inacabables contra el covid-19, de la còlera per la gestió injusta d’alguns governs locals –que a Urumqi va agreujar un incendi en un edifici confinat que va acabar amb 10 morts–, i de les protestes laborals, com la que ha esclatat a la fàbrica d’iPhones de Zhengzhou.
Potser per separat podrien ser només episodis de contestació local, que periòdicament emergeixen en un país tan enorme, però tot junt sembla teixir un fil conductor que porta cap al malestar social i identitari d’una classe mitjana, que és qui més nota el canvi de vida imposat pel tancament de fronteres i per l’alentiment econòmic, agreujat pel tancament dels principals ports del país. Per això, la protesta s’escampa també a les universitats. Les generacions més joves clamen per recuperar el dret a la mobilitat i no poden amagar la seva preocupació per un atur creixent i unes condicions laborals degradants. A través de les xarxes socials xineses, els usuaris d'internet han arribat a comptar fins a 70 protestes diferents en universitats d’arreu del país, des de Pequín fins a Lanzhou o Chengdu.
Control. No es pot confinar eternament una població que està farta del zel burocràtic, i de vegades de la irracionalitat, amb què es pretén aïllar la Xina de la resta del planeta, i que ha decidit conviure amb la malaltia per poder recuperar una certa normalitat. L’absurd arriba fins i tot a l’extrem de censurar, a la televisió oficial, les imatges del mundial de Qatar perquè no es vegin els camps de futbol plens de gent sense mascareta. Mentrestant, els principals mitjans de comunicació estatals intenten menystenir les protestes i insistir en el missatge que les autoritats "no vacil·laran" en la seva determinació de mantenir la política de covid zero.
L’ONU ja ha advertit les autoritats xineses contra les detencions arbitràries dels manifestants. En la memòria recent hi ha la duresa amb què el poder xinès va esclafar el moviment pro democràcia de Hong Kong el 2019. Davant les demandes pacífiques de milions de manifestants, Xi no va dubtar a aprovar una llei de seguretat que va portar a la detenció de desenes d'activistes, periodistes i reconegudes figures públiques.
L’economista Alícia García Herrero advertia fa poc: “La Xina s’ha tancat al món. No només les seves fronteres –deia–, sinó també la seva ment s’està tancant”. Però a l’era d’internet, els murs –ja siguin mentals, informatius o en forma de tanques per al control sanitari de la població– són porosos. De moment, els vídeos del descontentament s’escampen més ràpidament que el poder de censura de les autoritats xineses.