Just ara fa tres anys, en aquestes mateixes pàgines, vam publicar amb en David Elvira un article escrit a quatre mans titulat “Independentisme i federalisme: camins difícils”, en què, entre d’altres, dèiem coses com aquestes: “La independència de Catalunya no és un impossible. Però la independència de Catalunya entesa com un acte unilateral és una ficció. […] Si algun dia arriba, serà sempre com una independència pactada, negociada amb la resta d’Espanya, ni que sigui a contracor. Evitem malentesos: una independència negociada no significa, ni de bon tros, una independència volguda [...] per part de l’estat matriu. Vol dir només que la correlació de forces, les circumstàncies o els factors que siguin han portat aquest estat a acceptar el que avui li sembla completament inacceptable. En el cas de Catalunya, no qüestionem que una independència pactada seria, en qualsevol cas, fruit de la pressió d’una majoria de la societat catalana”.
I acabàvem així: “Una pressió que, per aconseguir el seu objectiu, pocs dubten que hauria de ser creixent, perseverant, amb una base social cada vegada més àmplia... ¿Potser com la que caldria per fer avançar el conjunt d’Espanya per la via federal? ¿Cal més suport social, més constància, més força col·lectiva per canviar la Constitució espanyola o per fer que Espanya acabi cedint davant d’un hipotètic procés d’independència? [...] Qui opti per la independència, que no justifiqui la seva opció amb l’argument que la via federal és impossible. Perquè no és un argument consistent. [...] Entre la via federal i la independentista, no es tracta de confrontar graus de viabilitat. Es tracta de debatre quina d’aquestes dues vies és millor per al país, per a la Catalunya real d’avui, vist que totes dues semblen prou difícils i que totes dues demanen un esforç ingent”.
La tesi de l’article, com es pot comprovar, era senzilla. Venia a dir que el dilema entre federació (amb Espanya) o independència es jugava en dos camps: el de la viabilitat i el de la bondat de cada opció. Si en el partit d’anada -el de la viabilitat- els dos projectes empataven, com semblava que era el cas, aleshores i només aleshores calia desfer l’empat en el partit de tornada -és a dir, comparant les bondats d’una proposta i l’altra-. Diguem d’entrada que el federalisme al qual ens referíem partia del que nosaltres anomenàvem la “lliure federació”, és a dir, el compromís inequívoc amb el dret a decidir dels catalans -tal com explicaríem en un altre article complementari d’aquell, poques setmanes després.
¿Subscriuria avui aquesta tesi meva de fa tres anys? Certament no. No perquè fos en ella mateixa equivocada, sinó perquè, si es mira bé, la seva validesa depenia de les circumstàncies pròpies del moment en què va ser escrita. Si les circumstàncies canvien, vol dir això que aquella tesi pot perdre la seva validesa? Certament sí.
Hi ha hagut molts fets massa rellevants, al llarg d’aquests tres anys, per no admetre que les circumstàncies han canviat radicalment. Per això crec que avui ja no es pot dir que la via federal i la via de l’estat independent tinguin el mateix grau de dificultat. De tres anys ençà, la viabilitat del federalisme basat en el dret a decidir ha minvat dramàticament, mentre que la independència apareix com una hipòtesi avui clarament més factible que no pas aleshores.
Si, tal com dèiem el 2011, la independència només podia arribar com a conseqüència d’una pressió “creixent, perseverant, amb una base social cada vegada més àmplia”... quines conclusions hauríem de treure de la Diada del 2012, la Via Catalana del 2013 o dels sondejos més acreditats? Sembla indiscutible que aquests fets han augmentat la seva viabilitat a ulls de Catalunya, d’Espanya i del món sencer.
Si per fer avançar la via federal de la lliure federació calia un “suport social, una constància i una força col·lectiva” comparable, no sembla que avui hi hagi un contingent de catalans gaire massiu dedicat a aquesta altra causa. En bona part perquè la força política que hauria hagut d’encapçalar a Catalunya la defensa d’un federalisme així l’ha abandonat en nom d’un altre federalisme -el de Granada- que fa del rebuig al dret a decidir un a priori indiscutible. Granada ha convertit aquella via federal en poc menys que impossible, contra el que dèiem aleshores. Allò que fa tres anys no semblava un “argument consistent”, avui a mi sí que m’ho sembla.
En aquest context, si l’eliminatòria ja queda resolta en el partit d’anada, quin sentit tindria preocupar-se del resultat d’un partit de tornada que no s’arribarà a jugar?