–Mamà, mamà, al col·legi em diuen "autònom".
–I per què, fill?
–Perquè, encara que estigui malalt, igualment haig d'anar a classe.
Molts acudits d'autònoms fan referència al fet que no es posen mai malalts. L'Observatori de la PIME de Catalunya, de PIMEC, va publicar un estudi l'any passat en què demostrava que els autònoms agafen gairebé cinc vegades menys la baixa que els treballadors. Quan agafen la baixa, és més llarga: 82,2 dies de mitjana.
És a dir, si agafen la baixa és perquè l'assumpte és greu i va per llarg.
Aquí hi ha dues lectures. La primera, que el treballador per compte d'altri actua de forma més lleugera per no anar a treballar. No hi estic d'acord. Per descomptat, sempre hi ha aprofitats, però són una minoria, i de tot hi ha a la vinya del Senyor.
La meva explicació és una altra: la gran diferència es deu a diverses raons estructurals i econòmiques que afecten cada grup de manera diferent. Les condicions laborals i la cobertura de cada règim influeixen en la decisió de sol·licitar una incapacitat temporal. Els treballadors per compte d'altri tenen les seves aportacions a la Seguretat Social definides en funció del salari. En els autònoms és diferent. Fins fa poc temps, com que la base reguladora de l'autònom era de lliure elecció, es cotitzava pel mínim. Com que la prestació està relacionada amb la base reguladora i els autònoms miren de cotitzar el mínim perquè el cost va a la seva butxaca, en un dia de baixa poden obtenir entre vint i trenta euros. I d'això no es viu.
D'altra banda, per a un autònom, emmalaltir pot significar una pèrdua d'ingressos immediata, la qual cosa moltes vegades els obliga a treballar fins i tot quan no estan en condicions. En canvi, un treballador està recolzat per una organització, pública o privada, que li permet mantenir el seu salari mentre es recupera.
Es produeix aquí una lesiva diferència social. Si bé tant autònoms com assalariats poden veure's en situacions complicades quan emmalalteixen, als treballadors el sistema els permet centrar-se en la seva recuperació sense preocupar-se tant per l'impacte econòmic immediat. En canvi, els autònoms deuen sovint castigar o no protegir la seva salut per la necessitat de mantenir la seva activitat econòmica.
I aquí ve llavors la pregunta: qui treballa per compte propi assumeix un risc econòmic –que no li vagi bé–; ara bé, ¿és just que en aquest risc s'afegeixi el risc derivat d'una malaltia?
En un estat de cobertures socials universals, ¿no estem davant una desigualtat per raó de condició laboral?
