En plena campanya de la declaració de la renda és normal mirar al buit i preguntar-se moltes coses. Normalment les respostes surten acompanyades d’un esbufec i pertanyen a la família de la resignació. Però si tens la incerta sort de topar-te amb algun producte cultural d’aquests que et recorden que les coses no sempre han estat com són ni hi ha cap raó perquè sempre hagin de continuar igual, les preguntes poden començar a tornar-se productives.
Doncs bé: aquests dies llegeixo sobre les eleccions que enfrontaran Joe Biden i Donald Trump, i he topat amb el concepte que més bé ha aglutinat el progressisme americà: el Green New Deal. La idea és que, si ens fixem en la redistribució de la riquesa al llarg de la història de la humanitat, els anys en què el món occidental ha estat menys desigual corresponen als del New Deal de Franklin Delano Roosevelt, unes reformes econòmiques per lluitar contra la Gran Depressió que van establir controls sobre els mercats financers i impostos per a rics i empreses que avui ens semblen impensables. Ara bé, és obvi que el que va ser pensat, podria tornar a ser-ho. Surfejant la preocupació de les noves generacions pel canvi climàtic, el Green New Deal hauria d’aprofitar les transformacions que calen per fer l’economia verda per transformar el sistema de maneres tan igualitàries com les del New Deal original. Mentre llegia i tot això em semblava la mar de bé, em va cridar l’atenció una frase del mateix Roosevelt: “Una nació de propietaris, de persones que posseeixen una part real a la seva terra, és impossible de conquerir”. Com ho farem, si la propietat té tanta mala fama entre les noves generacions que es preocupen per les emissions de CO₂?
Com més va, més es veu que la desmaterialització del món no ha estat una bona idea. En el seu origen, l’objectiu era lluitar contra el consumisme. Es deia que, si sempre vivim pendents del cotxe i de la casa, malgastarem la vida esclavitzats en una espiral de treball i competició. I es va imposar el consens que les coses bones no depenen tant del que tens sinó de com et relaciones amb el món. Aferrar-se menys per ser més lliures i feliços semblava un projecte raonable. Podíem viure de lloguer mentre perseguíem la realització personal, que és molt més pura i intangible que una casa i, per tant, ningú te la pot criticar quan els mobles passen de moda.
El problema és que no tothom va deixar de comprar coses dures. Mentre es convencia una generació que el que importa són les experiències, els bilionaris i els fons d’inversió anaven concentrant la propietat cada cop en menys mans i, naturalment, els sous baixaven i els preus de l’habitatge no paraven de pujar. Fa pudor de socarrim, que siguin exactament els mateixos que tenen els que han fet propaganda contra el tenir. El 2016, el Fòrum Econòmic Mundial va produir un vídeo que es titulava No tindràs res i serà feliç, que proposava un 2030 utòpic en què tot ens vindria donat en forma de rènting. Igual que ja no comprem discos, hi hauria un spotifyització del mercat immobiliari, de la roba, dels electrodomèstics, etcètera.
Si avui aquesta utopia ens sona a distopia és perquè hem entès que la desmaterialització ha estat un robatori encobert. La cultura del lloguer de tot plegat ens ha fet dependents d’empreses i organismes públics que han anat configurant els costos i la lògica dels serveis com fan tot els monopolis. Perquè, tal com explica Joel Kotkin amb el seu concepte de neofeudalització, la propietat i la democràcia sempre han anat de bracet. Aristòtil ja va escriure que una classe mitjana de propietaris era un contrapès necessari perquè els molts governessin sobre els pocs. Des de les ciutats-estat de Grècia fins a la República Holandesa, passant pels Estats Units del New Deal, sabem que la igualtat democràtica no és mai el fruit de la bona voluntat de les elits, sinó del fet que la majoria tingui poder de pressió. Sense el vincle amb el lloc que habitem garantit al llarg del temps –vincle que confereix la propietat–, les persones són molt més fàcils de subjugar. Es parla de neofeudalisme perquè ja hi havia un nom per als que treballen la terra que no els pertany: serfs.
La digitalització ha aportat encara més capes de distància entre nosaltres i la base material del món. I a més a més, funciona: en les pantalles trobem plaer i sentit. Tot això podria estar molt bé si el món real estigués governat amb transparència i justícia i ens poguéssim despreocupar. Però ara he de fer la declaració de la renda i comparo el que em puc permetre amb el meu sou i el que es podien permetre els meus pares. La condició de periodista autònom també em fa envejar els treballadors de sectors més presencials i materials, que al metro i a l’oficina s’adonen que n’hi ha molts d’altres com ells i s’ajunten per fer vagues que molesten fins que els fan cas. I després m’adono que no hi ha cap raó per la qual els que treballem tot el dia davant d’un ordinador no puguem fer una cosa similar. Per immaterial que sembli tot, fins i tot internet depèn de carreteres, canonades i cables perfectament físics que es poden tallar amb relativa facilitat. Són coses que s’obliden fàcilment davant d’una pantalla, fins que a la pantalla apareixen les sigles de l’AEAT.
