Les autonomies no ens deixen veure l’Estat

La senyera i la bandera espanyola al capdamunt del Palau de la Generalitat.
3 min

Fa gairebé deu anys, quan vaig entrevistar-lo per a L’Avenç, Javier Pérez Royo, catedràtic de dret constitucional de la Universitat de Sevilla, em va dir que, a classe, explicava als seus alumnes que ells no tenien relació amb l’Estat: “Vosaltres teniu relació amb la comunitat autònoma d’Andalusia; naixeu en un hospital, aneu a una escola, transiteu per unes carreteres que estan gestionades per la comunitat autònoma, com ho estan els serveis socials i culturals”. I continuava: “La gestió de la vida quotidiana és en mans de les comunitats autònomes, que s’han convertit en uns ens amb un poder extraordinari”. Però, afegia, el creixement en recursos dels poders autonòmics havia sigut compatible amb “l’Estat més fort que hem tingut en tota la història d’Espanya” –una cosa que el catedràtic andalús valorava molt positivament, convençut que “el model autonòmic d’Espanya havia funcionat d'acord amb una premissa no escrita: que l’enfortiment de les parts no podia conduir a l’afebliment del tot, sinó que l’enfortiment de les comunitats autònomes havia de traduir-se simultàniament en un enfortiment de l’Estat”.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Aquest enfortiment de l’Estat només s’hauria vist amenaçat pels intents fets des de Catalunya per encaixar la seva realitat diferenciada dins d’Espanya. En una frase prou controvertible, però molt significativa, Pérez Royo també em va dir que “el moment de més gran inseguretat a Espanya des de l’entrada en vigor de la Constitució, més fins i tot que el 23-F, va ser el moment en què el Parlament de Catalunya va aprovar l’Estatut”, l’any 2006. La història que ve a continuació els lectors ja la coneixen: el 2010, la desqualificació per part del Tribunal Constitucional de la reforma de l’Estatut de Catalunya va obrir pas a l’onada sobiranista. Una onada que venia precedida, i impulsada, per “la dècada de les decepcions” (manllevo l’expressió de l’estimat Joan B. Culla), en què tant la dreta com l’esquerra catalanes van constatar la inutilitat dels seus esforços per canviar el marc espanyol; en sengles entrevistes a L’Avenç, fetes tot just després de deixar les respectives presidències, tant Pujol com Maragall em confessaven el seu desencís. D’una banda, Pujol em va dir el 2004 que “l’intent de veure si la dreta espanyola era capaç de trobar un encaix per a Catalunya va fracassar”; de l’altra, Maragall feia, el 2007, aquesta reflexió: “Va haver-hi un moment que semblava que es podia canviar la Constitució i, perdut aquest moment, es va tornar enrere”, i es va abandonar qualsevol perspectiva federal.

Ara, passada la sacsejada del Procés, tornem a sentir veus que demanen, a Catalunya, centrar-se en allò que es pot fer des del poder autonòmic: limitar-se a gestionar la vida quotidiana dels seus ciutadans. I es repeteix aquell mantra que el que cal és ocupar-se dels problemes que realment importen a la gent (educació, sanitat, infraestructures), una afirmació que conté un implícit trampós: però, llavors, per què es va mobilitzar tanta gent i de forma tan sostinguda en el temps, per una qüestió (la independència) que no figura en aquest suposat llistat de “coses que preocupen de debò a la gent”? La resposta benpensant és que la gent votava (o es manifestava) enduta pels “sentiments”, una manera educada de dir que votava de forma no prou racional, perquè, al capdavall, la racionalitat està sempre del costat de l’Estat, i no cal discutir-la.

Ara, s’ha afirmat que les eleccions del 23 de juliol passat van ser un exercici de realisme per part de l’electorat sobiranista (i aquest mateix diari ha destacat com alguns electors independentistes havien votat per primer cop el PSOE), que ha comprès que no es pot deixar l’Estat en mans de la dreta, enemiga decidida de l’autogovern i de la pluralitat de l’Estat. Tanmateix, i mentre es negocia la investidura del candidat socialista, es torna a constatar, amb dades a la mà (Informe autogovern 2022), que el dèficit fiscal és estructural i té un enorme i persistent impacte negatiu sobre el benestar dels ciutadans catalans i la competitivitat de la seva economia. És a dir, es fa evident que l’enfortiment de l’Estat de què parlava Pérez Royo s’ha fet en una molt determinada direcció, potenciant Madrid, i contrària als interessos d’autonomies com Catalunya, les Illes i el País Valencià. Per tant, la qüestió de l’Estat adquireix tota la seva rellevància, i penso que faríem bé de no fer cas dels que diuen que només hem de mirar els arbres (les autonomies), perquè aleshores no serem capaços de veure el bosc. 

Josep M. Muñoz és historiador, traductor i editor
stats