Autonomia i independència

En les seves darreres intervencions com a president, Quim Torra va afirmar haver entès que l’autonomia era un dels obstacles per assolir la independència. Deia el president Torra que els interventors, els Mossos o altres funcionaris actuen més aviat de fre per a la independència.

Aquest és un aprenentatge, de fet, que l’anterior Govern ja va fer. En el moment d’organització del referèndum de l’1 d’Octubre es va assumir que no era ni possible ni desitjable comprometre funcionaris ni aparells de l’administració. Perquè qualsevol administració pública és una organització dissenyada per complir i fer complir la legalitat vigent, i no per desbordar-la. L’administració s’expressa i actua mitjançant actes jurídics, i per tant en la seva actuació hi prima per definició el principi de legalitat. L’obediència dels funcionaris a les ordres polítiques sempre té aquest límit. Fins que no es culmina un procés de transició o ruptura, no es pot esperar una altra cosa. Per això qui va assumir la responsabilitat del referèndum va ser, fonamentalment, el Govern i el seu sottogoverno, amb la cooperació imprescindible dels dirigents i quadres de partits i entitats independentistes. I de molta gent anònima.

En tot cas, la idea que expressava el president Torra va una mica més enllà, i enllaça amb un debat més general. ¿La descentralització serveix com a fre als impulsos independentistes? O els reforça? Hi ha raons per pensar les dues coses. D’una banda, és lògic esperar que un encaix que doni un marge d’autogovern a les minories nacionals pugui refredar les demandes d’independència. Si es troba una solució intermèdia, raonablement satisfactòria, és plausible pensar que això frenarà les ganes de ruptura amb l’estat matriu.

Aquesta és la por que s’apodera de molts moviments independentistes en el moment d’aconseguir concessions. I, de fet, sovint hi ha sectors purs i durs que s’hi oposen. Per exemple, en el referèndum sobre la devolution a Escòcia del 1997, un sector dels anomenats fonamentalistes de l’SNP van expressar els seus dubtes i van demanar l’abstenció. Herri Batasuna també va demanar l’abstenció activa en el referèndum de l’Estatut de Gernika de 1979, que van anomenar l’ Estatut de la Moncloa.

Però, d’altra banda, també podem esperar l’efecte contrari. La construcció d’institucions pròpies pot convertir-se en una eina de construcció d’identitat nacional alternativa, i les institucions poden esdevenir una plataforma per reforçar les campanyes i les organitzacions independentistes. Per això, sovint, el poder central és molt reticent a fer concessions. En aquest sentit l’autonomia no seria un fre a l’independentisme, sinó un accelerador. Perquè permet a les nacions sense estat dotar-se de quadres polítics i administratius, d’experiència de gestió, de visibilitat interna i externa. I les institucions pròpies contribueixen a la protecció i la promoció de la llengua i cultura pròpies, i a la difusió de la consciència nacional alternativa.

Quina de les dues hipòtesis és correcta? ¿L’autonomia és un fre o un accelerador per a l’independentisme? La recerca en ciència política, de fet, no acaba de posar-se d’acord. Hi ha molts casos en què la descentralització i el federalisme han apaivagat les demandes independentistes, i d’altres en què sembla que ha estat més aviat al contrari. L’evidència no és concloent, i més aviat sabem que els efectes de l’autonomia són molt condicionals. Depenen de la interacció amb molts altres factors, des de la competició partidista fins a la dinàmica econòmica.

Un resultat una mica més clar en aquesta recerca és el que apunta a una clau per al creixement dels moviments independentistes: la pèrdua d’autogovern. Quan un territori ostenta un determinat nivell d’autonomia i el perd (totalment o parcialment), això sí que sol alimentar el desig d’independència. D’altra banda, és també una evidència sòlida que la majoria de minories nacionals que han assolit la independència ja tenien institucions pròpies. En la majoria de casos, són els protoestats que esdevenen estats, més que no pas minories nacionals sense institucionalitzar.

En el cas català, sembla raonable pensar que l’autonomia no ha estat un fre, sinó un dels elements essencials que han ajudat a impulsar l’independentisme. I no precisament pel que pensa el nacionalisme espanyol, que és el suposat adoctrinament mitjançant els mitjans públics o l’escola. Els mecanismes són, més aviat, la consolidació d’un sistema de partits i un ecosistema sociopolític propi i unes institucions d’autogovern que han pogut fer imaginable la plena sobirania. La hipòtesi més raonable, doncs, és que si la independència està avui sobre la taula és, en bona mesura, gràcies a l’autonomia i no malgrat l’autonomia.