Autodeterminació és secessió unilateral?
El Tribunal Constitucional espanyol ha reiterat que no existeix “ para ninguno de los pueblos de España ” un dret a l’autoderminació “ entendido como derecho a promover y consumar su secesión unilateral del Estado en el que se constituye España ”. Aquesta interpretació, que condueix a negar a Catalunya, com a comunitat autònoma dins de l’estat espanyol, la titularitat del dret a l’autodeterminació entès en aquests termes, és defensada també pel Tribunal Suprem i per la majoria dels partits polítics espanyols. Així mateix, a la pràctica, aquesta interpretació comporta la prohibició, per al Parlament de Catalunya, d’adoptar resolucions en què es reafirmi, com s’ha fet en passades legislatures, el seu compromís amb el dret d’autodeterminació de Catalunya.
Ara bé, la identificació entre els conceptes d’autodeterminació i secessió unilateral, encara que tenen punts de connexió, no és precisa pel que fa al seu contingut i al fonament jurídic en dret internacional públic.
La lliure determinació dels pobles ha estat reconeguda, com a principi o com a dret, en diferents normes internacionals, des de la Carta de l’ONU fins a l’Acta de Hèlsinki de 1975 i pel Tribunal Internacional de Justícia, que l’ha qualificada de principi general del dret internacional. A més a més, la pràctica de les Nacions Unides evidencia l’existència d’un costum que fonamenta el dret dels pobles a la lliure determinació. En definitiva, es pot argumentar que es tractaria d’una norma de ius cogens, és a dir, d’una norma imperativa de dret internacional general acceptada i reconeguda per la comunitat internacional d’estats en el seu conjunt com a norma que no admet pacte en contrari.
El contingut del dret a la lliure determinació dels pobles es determina, per exemple, en el Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics de 19 de desembre de 1966 i en el Pacte Internacional de Drets Econòmics, Socials i Culturals de 19 de desembre de 1966, ambdós ratificats per l’estat espanyol el 13 d’abril de 1977. En virtut d’aquest dret, precisen ambdós pactes, els pobles estableixen lliurement la seva condició política, i proveeixen, així mateix, el seu desenvolupament econòmic, social i cultural.
La Resolució 2625 (XXV) de l’Assemblea General de l’ONU de 1970 estableix les diferents formes d’exercici de la lliure determinació dels pobles, com ara la lliure associació o integració amb un altre estat independent o l’adquisició de qualsevol altra condició política lliurement decidida per un poble. D’aquesta forma, tal com es configura jurídicament aquest principi, la lliure determinació no ha de desembocar forçosament en la independència, atès que el seu exercici pot conduir a situacions diferents. Així, per exemple, un poble pot exercir la seva autodeterminació en el marc d’un estat democràtic plurinacional.
A diferència del que passa amb el dret d’autodeterminació, el dret internacional públic no ha reconegut un dret general dels pobles a declarar unilateralment la seva secessió d’un estat. La mencionada Resolució 2625 (XXV) de l’Assemblea General de l’ONU disposa que el contingut del principi a la lliure determinació dels pobles no “autoritza a fomentar cap acció encaminada a trencar la integritat territorial dels estats sobirans que estiguin dotats d’un govern que representi la totalitat del poble sense distinció de raça, credo o color”.
El mateix Tribunal Internacional de Justícia ha advertit que tota temptativa relativa a destruir, totalment o parcialment, la integritat territorial d’un estat seria incompatible amb els objectius i principis de la Carta de les Nacions, tot i que, en l’opinió consultiva relativa a Kosovo de 2010, aquest alt tribunal va assenyalar que el principi d’integritat territorial se circumscriu a les relacions entre estats.
El Tribunal Suprem del Canadà, en la seva coneguda sentència de 1998, va arribar a la conclusió que no existia un dret a la secessió unilateral del Quebec respecte al Canadà que es pogués fonamentar jurídicament en el dret intern del Canadà o en el dret internacional públic. Segons l’opinió del Tribunal Suprem del Canadà, un dret de secessió només naixeria en virtut del principi d’autodeterminació dels pobles en el dret internacional, en el cas d’un poble a qui se li impedís exercir el seu dret d’autodeterminació dins de l’estat de què forma part.
El recurs legítim al dret de secessió unilateral ha estat objecte de debat doctrinal. Alguns autors han identificat supòsits extrems en què podria argumentar-se un eventual dret de secessió unilateral en el marc del dret internacional com a últim remei: en primer lloc, els territoris que haguessin estat en el passat estats independents i hagin estat objecte d’annexió forçosa per altres estats, com ara ho van ser els estats bàltics envaïts per l’URSS el 1940; en segon lloc, els estats constituïts per dos o més pobles diferents en què el sistema polític no fos representatiu sinó autoritari i en què existissin situacions extremes de violacions greus, massives i persistents dels drets humans.
En conseqüència, la identificació entre el principi o el dret a la lliure determinació dels pobles i el dret a la secessió unilateral d’un estat no es correspon amb el contingut i el fonament jurídic d’ambdós conceptes en dret internacional públic, alhora que suposa una reducció de les formes d’exercici de la lliure determinació.
