Primer, el fenomen era tan nou que ni hi parava esment. Passava bou per bèstia grossa. Em refereixo a les rajoles de porcellana que, a terra, fan veure que són fusta. En fi, elles no ho fan veure. Ho fan veure els seus distingits creadors, entre els quals, no ho descartem, hi pot haver la Preysler, que ara figura que és una banal que va apartar l’escriptor de la lectura –en versió original, escolti– de Madame Bovary. Des d’una certa miopia, aquestes rajoles són talment fusta. Fusta envellida, amb ratllades i nusos, tan ben imitats... Són més boniques que la fusta que jo podria pagar.
El primer lloc on les vaig veure va ser al forn. Un forn d’aquests, ara n’hi ha molts, que tenen un cartell on hi diu “Forn-Degustació”, que vol dir que també hi pots fer un cafè i una pasta, a part de comprar-hi el pa. D’alguna manera, aquella fusta d’aquell forn s’ha de guanyar, encara, el dret a fingir. Un dret que ja té, esclar, el parquet. Ara, avui, l’he vista a l’oficina bancària. Per què la posen, si a l’oficina bancària, amb el que ens cobren a tots, poden tenir fusta de sequoia mil·lenària i en perill d’extinció treballada a mà per descendents de sant Josep? No se sap. Alguns paletes proposen amb fervor que te la posis a casa. “Dona un toc rústic i no costa de netejar”, et diuen.
Posar rajoles que semblin fusta envellida em sembla un autoengany molt més flagrant que l’esparadrap que es posava la Carmen Sevilla al clatell per fer veure que no tenia penjarelles a la sotabarba. L’esparadrap de la Carmen Sevilla és recordar allò que va ser i ja no és. Però les rajoles que els dic són allò que mai no han sigut, ni seran. Com els falsos forats de corc dels mobles falsament antics. Com els falsos lloms de llibres dels prestatges. És no voler admetre que sovint l’autenticitat és una murga.
