El febrer del 2000 vaig aterrar a Viena per cobrir l’arribada de l’extrema dreta austríaca al govern del país gràcies a un acord amb el Partit Popular d'Àustria de Wolfgang Schüssel. Es tractava d’una coalició sense precedents en la història de la integració europea. El Parlament Europeu va aprovar una resolució que advertia que el nou executiu “legitimava l'extrema dreta a Europa”, i països com França o Bèlgica, preocupats per la seva pròpia realitat política, van pressionar la UE per aprovar unes sancions diplomàtiques contra Viena que van quedar superades en qüestió de mesos. La ràpida erosió del consens europeu contra l'FPÖ (Partit de la Llibertat d'Àustria) de Jörg Haider ja deixava intuir, però, les profundes divisions entre les elits polítiques europees que marcaria les dues dècades posteriors.
Aquell febrer del 2000 va obrir la porta a una transformació profunda d’una escena política que avançava acceleradament cap a l’atomització i la radicalització. Des d’aleshores, Viena sempre ha anat per davant. Ha estat el termòmetre dels èxits i els mals –entre escissions internes i corrupció– que han arrossegat molts d’aquests partits de dreta radical. Però també van ser els primers d’identificar la crisi política de representativitat que amenaçava la Unió Europea. Només calia escoltar atentament per intuir el que venia.
L’èxit electoral de Jörg Haider es va edificar sobre la promesa de "fer una revolució cultural" per enderrocar la "classe política dirigent i la casta intel·lectual" que s’havia apoderat d'Àustria. Aquella victòria confirmava el fracàs del model de democràcia consensual que durant dècades es va repartir el poder fins a afartar l’electorat. La “gran coalició” entre democristians i socialdemòcrates estava esgotada, corrompuda fins a l’extrem de dividir-se políticament des dels alts càrrecs de l’administració fins a les places de bidell d’una escola. Al carrer i a les redaccions dels mitjans de comunicació, els austríacs estaven més molestos per aquest duopoli que havia pres el control total del país que no pas pels discursos i la fatxenderia que gastava Haider –l’home que els prometia “la regeneració política del país”.
Però l’Europa de la gran coalició va seguir marcant el pas, durant vint anys més, d’una Unió de crisis concatenades i d’erosió constant de les grans famílies polítiques tradicionals. En aquest quart de segle –d’aquella victòria de Haider als resultats històrics de l’FPÖ d’aquest cap de setmana–, l’extrema dreta ha passat de ser el vot de protesta que servia per castigar els excessos i la desconnexió de les forces de govern a convertir-se en una aliança amb poder propi, que seu al Consell de Ministres de la UE i s’ha consolidat com el tercer grup més nombrós de l’Eurocambra.
Aquest triomf de l'FPÖ tanca un any de guanys electorals importants per a la dreta il·liberal a tot el continent, amb la victòria de l’euroescèptic Robert Fico a Eslovàquia i la de Geert Wilders i el seu discurs antiislam als Països Baixos; un any que ha consagrat el partit de Marine Le Pen, Reagrupament Nacional, com el primer partit d’Europa en nombre d’escons a l’Eurocambra, i en el qual Alternativa per a Alemanya (AfD) ha aconseguit la primera victòria de l'extrema dreta en unes eleccions regionals alemanyes des de la Segona Guerra Mundial a l'estat oriental de Turíngia.
És l’Europa que desafia Brussel·les des d’aquesta aliança alternativa de poder que té Budapest com a centre neuràlgic i el primer ministre Viktor Orbán com a model a seguir.
L’evolució política dels últims anys ha acabat creant un panorama confús, atomitzat i radicalitzat a la dreta de l'espectre polític europeu, on les línies entre la dreta tradicional, la radical, la xenòfoba o l'euroescèptica s'han anat esborrant, diluint i fragmentant.
Europa, el continent de la història, dels carrers prenyats d’estàtues de vencedors i vençuts, de tractats i fronteres que ara es tornen a utilitzar com a línies de demarcació de sobiranies nacionals necessitades de musculatura simbòlica, està transformant el discurs i l’agenda política d’una UE a la defensiva.
La Unió Europea corre el risc de deseuropeïtzar-se; de desfer aquest present comú i frustrant per retornar a la realitat d'unes capitals –amb retòriques identitàries en graus diferents– disposades a imposar nous equilibris. L’escenari del món d’ahir trontolla un altre cop entre conflictes de la memòria, discursos d’odi i ambigüitats calculades que manlleven eslògans nazis.
