Aureli Argemí, la llavor que seguirà creixent

Dilluns de Pasqua de 2024 ha faltat l'Aureli. Va finir tranquil i serè, després d’una llarga vida dedicada en cos i ànima a la defensa dels drets col·lectius arreu del món, i del dret a l'autodeterminació dels Països Catalans. 

Vaig conèixer l’Aureli Argemí quan jo era adolescent i ell ja era un referent. Presidia una entitat de nom ben estrany, el Centre Internacional Escarré per a les Minories Ètniques i Nacionals, un nom que incloïa un cognom misteriós, un fet que encara ho feia tot plegat més interessant. 

Amb 17 anys vaig descobrir que aquell savi que havia estat secretari de l’Abat Escarré havia promogut la creació d’una entitat que connectava amb els anhels de defensa i d’alliberament nacional de la meva generació, la Crida a la Solidaritat en Defensa de la Llengua, la Cultura i la Nació Catalanes, que protagonitzaria les accions no-violentes més imaginatives per sacsejar la societat catalana, i que després d’impulsar les primeres campanyes d’ajuda humanitària a Etiòpia i Eritrea a principis dels anys vuitanta del segle passat, impulsaria la creació del Fons Català de Cooperació al Desenvolupament, una entitat referent per projectar la solidaritat internacional del municipalisme català arreu del món.

L’Aureli va ser tot això i molt més, va encarnar el fil roig que ha unit projectes, iniciatives i persones que han protagonitzat la vida política, associativa i cultural del sobiranisme civil als Països Catalans dels darrers 50 anys, sense buscar mai el protagonisme i posant per davant el país i la unitat. 

Ara fa pocs mesos, a l’auditori del CIEMEN vam presentar el llibre de memòries de l’Aureli La llavor sembrada, on hom pot repassar el més important de l’activisme viscut, i ho pot fer llegint la versió de qui va fer possible que tot allò passés. Des de la seva etapa com a monjo de Montserrat, on va formar part del grup més inquiet i renovador de l’abadia, que acabaria acompanyant a l’exili l’Abat Escarré, i el posterior ingrés a la comunitat de Cuixà.

La principal aportació de l’Aureli va ser fundar i mantenir una entitat que, sent relativament discreta, esdevindria fonamental per situar els drets col·lectius dels pobles en l’imaginari col·lectiu a casa nostra i arreu del món, ja fos des de l’exili, a través de les Jornades Internacionals de Cuixà o amb la posada en marxa de la Conferència de Nacions Sense Estat de l’Europa Occidental, que seria precursora de l’Aliança Lliure Europea. 

Des del CIEMEN s’impulsarien les mobilitzacions de la Plataforma pel Dret a Decidir primer, les consultes municipals per la independència de Catalunya més tard, i esdevindria la primera seu de l’Assemblea Nacional Catalana, iniciatives necessàries per posar al centre del debat polític l’exercici del dret a l’autodeterminació de manera cívica i transversal.

I tot això no hauria estat possible sense abans haver fet un gran esforç intel·lectual i organitzatiu per conceptualitzar i difondre l’agenda dels drets col·lectius en l'àmbit global, fent possible l’aprovació de la Declaració Universal dels Drets Col·lectius dels Pobles (1990) que, tal com ell mateix va dir en l’acte de commemoració del 25è aniversari de la seva aprovació a l’Ateneu Barcelonès, es va fer “per crear un cos doctrinal útil per a l’alliberament dels pobles deixats de banda, marginats, perseguits pel sol fet d’expressar que existeixen i volen ser coneguts i respectats per allò que són”. Una dimensió internacional que tindria el seu zenit en la constitució de la Xarxa Mundial pels Drets Col·lectius dels Pobles al Fòrum Social Mundial de Belem de Parà, al Brasil, a principis d’aquest segle.

Un esforç que també faria per organitzar conjuntament amb el PEN Català la Conferència Mundial de Drets Lingüístics el 1996, on s’aprovaria la Declaració Universal dels Drets Lingüístics, amb l’objectiu de “corregir els desequilibris lingüístics de manera que asseguri el respecte i el ple desplegament de totes les llengües i estableixi els principis d’una pau lingüística planetària justa i equitativa, com a factor cabdal de la convivència social”.

L’Aureli ha estat un català universal contemporani, que ha dedicat la vida a la defensa dels drets col·lectius, i que ha aplicat l’internacionalisme solidari des d’un independentisme desacomplexat. I ho ha fet mantenint un compromís transversal, no partidista, defensant una posició inclusiva a través del diàleg i la cooperació, cercant la màxima unitat per assolir objectius compartits sense cercar cap protagonisme, en benefici del bé comú i del país.

Ha marxat un mestre i un amic, però ha sembrat una llavor que seguirà creixent. Descansa en pau.