Abat Escarré: cinquanta anys
Antic secretari de l’abat Escarré i president emèrit del CIEMEN"Tenim davant nostre les despulles de l’home més estimat dels catalans". Aquestes paraules, pronunciades per l’abat de Montserrat, Cassià M. Just, en l’homilia de la missa de difunts, ressonaven dins la basílica del monestir de Montserrat, plena de gom a gom. Era el 25 octubre del 1968, ara farà cinquanta anys. Aquesta vegada, a més dels fidels de sempre, es podien veure les cares dels representants dels partits i sindicats clandestins, els líders de la resistència antifranquista, cristians o no. Tothom volia retre homenatge, en paraules del mateix abat, a “un dels homes més clarividents i coratjosos que ha tingut l’Església a Catalunya”. Es referia, naturalment, a l’abat Aureli M. Escarré, antic abat de Montserrat, mort uns dies abans, el 21, després d’haver passat els últims anys de la seva vida a l’exili.
Han passat els dies, la figura de l’abat Escarré sembla que s'hagi esfumat, potser en l’oblit del temps. Però la realitat ho desmenteix. Els diferents actes commemoratius de l’efemèride –a Barcelona, a Montserrat, a l’Arboç, la vila natal d’Escarré– han donat prova, per la participació de tanta gent, que ell continua ben present. Esperem que l’acte conclusiu de la commemoració, el 25 a la tarda, a l’Auditori Escarré, del Centre Internacional Escarré per a les Minories Ètniques i les Nacions (CIEMEN), serà coronat per l’èxit.
Aquesta vegada la memòria històrica no ha fallat. Però, segurament, cal afegir-hi un plus. Perquè, mirada en perspectiva, la personalitat de l’abat Escarré, home d’un passat, es projecta cap al futur. No tan sols va ser “clarivident”, com reconeixia el seu successor en el seu temps, sinó també de cara al futur. Preveié, amb una intuïció prodigiosa, el futur, el nostre present. Les seves paraules, els seus comportaments, les seves anàlisis, les seves advertències... ens el fan ben actual. Un llibre publicat arran del centenari del seu naixement, el 2008, 'Aureli M. Escarré, abat de Montserrat. Referent per al futur', recull una sèrie d’escrits redactats per testimonis de persones que l’havien tractat, i coincidien tots en aquesta apreciació.
Els eixos de l’obra de l’abat eren que Montserrat fos la casa pairal de tots els catalans, creients i no creients; punt de trobada per a fomentar la reconciliació entre els antics enemics, els del bàndol republicà i els del contrari; lloc de confluència dels qui volien, a l’antítesi de l’Església nacionalcatòlica, una Església catalana, alliberadora, fidel al missatge de Jesús: baluard en la defensa de la llengua i la cultura del nostre país.
Tot ho portà a la pràctica. En són exemple les festes de l’entronització de la Mare de Déu de Montserrat el 27 d’abril del 1947, 'excusa' per a aplegar, per primera vegada després de la guerra, en una gran concentració, tots els catalans sense excepció. N’és també un exemple el fet de ser impulsor de les publicacions en llengua catalana, en temps de les prohibicions: la revista 'Serra d’Or', la Bíblia en traducció popular catalana i la revista d’idees progressistes 'Qüestions de Vida Cristiana'. Un altre exemple el trobem en el fet d’obrir les portes del monestir als intel·lectuals que volien reunir-se per a protestar contra detencions injustes de resistents.
Fou, precisament, l’encarament amb el franquisme el que es convertí en la gota que feu vessar el vas. La venjança i l’odi del govern dictatorial per les declaracions de l’abat al diari francès 'Le Monde' (14 de novembre del 1963) li valgueren l’exili. En aquestes declaracions deia, entre altres coses: "Els vencedors de la Guerra Civil, comptant-hi l’Església, no han fet res per posar fi a la divisió entre vencedors i vençuts; això representa un dels fracassos més lamentables d’un règim que es diu cristià, però que no obeeix els principis del cristianisme"; "[L'Estat] dificulta l’expressió de la cultura catalana”; "Hi ha presos polítics. La seva existència constitueix un dels aspectes més penibles del règim. La seva presència a les presons té relació directa amb la pau que el règim no ha aconseguit establir”; "Catalunya és una nació [...] posseïdora d’una personalitat pròpia. Tenim dret a la nostra cultura, a la nostra història, als nostres costums".
I com tants altres profetes hagué de pagar aquestes declaracions amb l’exili més vergonyós. Un exili, però, que l’abat Aureli va viure sempre amb dignitat, sense cap mena de rancor, mantenint constantment el seu rol de ser una persona circumstancialment “substitutòria” davant els silencis còmplices de la jerarquia eclesiàstica espanyola, i gens portada per la provocació d’aquells que, en nomenar-lo simbòlicament abat de Catalunya, el volien posar davant del qui era el legítim president a l’exili de la Generalitat, Josep Tarradellas. Sempre va reivindicar la figura del president, per més difícil que fos la mútua relació, fins al punt que l’abat contribuí com el que més a fer conèixer Tarradellas, quan ben pocs catalans de l’interior n’havien sentit parlar.
L’abat Cassià, en la seva homilia, posava en relleu que l’"abat Aureli va ser sacerdot de tots”, amb el benentès que hi ha una manera de voler ser de tots que consisteix "en no ser de ningú". "Aquesta inhibició, que és una de les temptacions més nefastes dels homes d’Església, ell l’havia superada. L’abat Aureli parlava clar, parlava fort”. Això va fer que se’l traguessin del damunt els qui se sentien denunciats, o “perquè la seva paraula profètica resultava incòmoda per a uns, poc diplomàtica per a d'altres”.
Tantes de les seves actituds i de les seves paraules ens són premonitòries, encara avui; un fibló, un reclam, un exemple.
