L’augment de l’habitatge protegit: un deure ineludible

Professor d'antropologia social de la Universitat de BarcelonaEl febrer passat, cinc entitats socials de la ciutat que treballen pel dret a l’habitatge a la ciutat de Barcelona -la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca de Barcelona, la Federació d’Associacions de Veïns i Veïnes de Barcelona, l’Observatori DESC, l’Assemblea de Barris per un Turisme Sostenible i el Sindicat de Llogaters i Llogateres- van presentar una moció municipal que conté quatre mesures encaminades a augmentar el parc de lloguer assequible. Un objectiu àmpliament compartit tant per la ciutadania com per les forces polítiques representades a l’Ajuntament, com es va demostrar quan, durant el ple del dia 23, tots els grups excepte el PP hi van votar a favor.

La particularitat de les propostes contingudes a la moció és que aborden el problema de la manca de lloguer públic -a Barcelona no arriba a l’1,5% del parc quan, segons la llei catalana del dret a l’habitatge, hauria d’arribar al 15% el 2027- recorrent no només a la iniciativa i a la inversió públiques, sinó també establint la necessitat de la col·laboració dels actors privats. Uns actors que, especialment en un context de mercat alcista com que el que avui experimentem, han d’assumir responsabilitats en el sentit de fer que una part dels seus beneficis reverteixin en el bé comú -en aquest cas, contribuint a la generació d’oferta de lloguer assequible.

Arriba així, doncs, el moment d’implementar les mesures d’acord amb la legislació i la normativa vigents. Des del febrer fins ara, les entitats promotores han mantingut reunions amb els grups municipals i amb els tècnics del consistori per perfilar millor les propostes i garantir la seva viabilitat legal i tècnica, i s’ha arribat a un nivell de concreció i a una calendarització que les fa implementables en aquest mandat.

La primera de les mesures consisteix a reservar per a habitatge protegit el 30% del sostre generat per les grans rehabilitacions i la nova construcció d’edificis de més de 600 metres quadrats dins la ciutat consolidada. Segons els càlculs fets sobre la base de les obres efectivament realitzades els últims deu anys, si la mesura s’hagués estat aplicant, el saldo actual d’aquest període seria de 4.000 habitatges protegits més, 400 per any. A més, en un context urbà tan dens com el barceloní, la mesura permetria contrarestar la tendència a ubicar els habitatges protegits a la perifèria, perquè seria d’aplicació a tots els barris i, molt especialment, en aquells on abunden els edificis per rehabilitar integralment.

La mesura requereix com a pas necessari l’aprovació per majoria simple d’una modificació del Pla General Metropolità (PGM) que ha de passar aquest dilluns, per la comissió d’ecologia, urbanisme i mobilitat de l’Ajuntament.

El que és coherent serà que hi votin a favor tots els grups que ja ho van fer en el ple del 23 de febrer: Barcelona en Comú (BComú), el grup municipal demòcrata (PDECat), Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), el Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Ciutadans (Cs), la CUP-Capgirem Barcelona i el regidor no adscrit de Demòcrates de Catalunya.

La mesura no és en realitat cap innovació que no estigui recollida a la llei del dret a l’habitatge del 2007. Tanmateix, aquest recurs tan adient per a la realitat immobiliària barcelonina encara no s’ha aplicat. Cal afegir que sí que s’aplica en altres ciutats globals, com ara París, on una norma similar ha aconseguit frenar una escalada de preus del lloguer que amenaçava d’expulsar de la ciutat les classes mitjanes i populars. Però ni tan sols cal anar fins al país veí: la reserva de sostre per a habitatge protegit és, de fet, una mesura ben habitual a casa nostra, si bé fins ara només s’aplicava en zones de nova urbanització -un tipus de sòl pràcticament inexistent a Barcelona.

Com a element clau, i en contra del que s’ha dit segurament per desconeixement, cal tenir en compte que els actors privats no deixarien d’obtenir beneficis amb les seves promocions i rehabilitacions, com ja passa quan edifiquen nous desenvolupaments que ja inclouen un percentatge d’habitatge protegit. El que està en joc aquí, en definitiva, és que l’activitat d’aquests actors privats, sumada a la iniciativa pública, contribueixi a fer que l’habitatge sigui un dret i no una mercaderia inaccessible per a bona part dels barcelonins i barcelonines.

La societat civil barcelonina està patint les pressions d’un mercat encarit, que està provocant tant desnonaments judicials com expulsions més silencioses davant les pujades i no renovacions dels contractes de lloguer. L’actualitat d’aquests dies ve farcida de tots aquests símptomes amb tota la seva gamma de situacions dramàtiques i fins i tot tràgiques. Les entitats pel dret a l’habitatge fan molta feina denunciant la situació i aturant desnonaments a les portes dels immobles. Però el que potser no és tan conegut és que també adopten una actitud propositiva, posant sobre la taula mesures perfectament acurades, legals i factibles, com les contingudes en aquesta moció.

La pilota és ara, aquest dilluns mateix, a la teulada dels grups municipals, que haurien de ser conseqüents amb la bona rebuda que van donar a la moció ara fa quatre mesos i contribuir, amb el seu vot favorable, a l’aprovació inicial de les corresponents modificacions del Pla General Metropolità en pro de l’augment del parc d’habitatge protegit.

Tenen una oportunitat històrica per escoltar la ciutadania i prendre decisions valentes.