Audiovisual, talent i negoci
El talent s'ha de posar sempre per davant de tot, però encara amb més motiu quan no hi ha diners i les circumstàncies diguéssim que no són bones. Diguin el que diguin a ERC, la negociació de la llei de l'audiovisual no els ha anat bé i no s'ha aconseguit el que s'havien proposat (tampoc és un motiu perquè se n'alegrin a JxCat, però en fi, es veu que l'odi entre els socis de Govern és una xacra que no té remei). No hi ha quotes per a les plataformes que tenen la seu fora d'Espanya, ni del famós 6% ni de cap altre percentatge, i finalment el que s'ha tornat a transmetre és la idea que les llengües mal dites cooficials (mal dites perquè, si fossin cooficials de debò, ho haurien de ser en peu d'igualtat amb el castellà, cosa de la qual no podem estar més lluny) són poca cosa més que una lluita entre partits polítics que les plataformes digitals de fora d'Espanya es miren des d'una galàxia molt llunyana.
Si es vol, per tant, que Netflix, HBO o Amazon (Movistar+ o Atresmedia sí que estan obligades a un percentatge, perquè resideixen a l'estat espanyo) millorin la seva oferta en català, caldrà convèncer-les, una per una, perquè ho facin. Com? No és senzill, però una idea podria ser no tant apel·lar al respecte a les minories com ajudar-les a veure que, si aposten pel català, no perdran el temps sinó que faran negoci. Un mercat de deu milions d'espectadors potencials, dins d'Europa, no és cap petitesa ni una cosa per ser negligida. Hi ha un bon exemple per posar-los, que és el de Filmin, amb un 20% de la seva oferta en català i amb un canal a part, FilminCAT, amb més de dos mil títols en català: això no ho fan a Filmin només per convicció, que també, sinó perquè hi guanyen, perquè els surt a compte fer-ho. I també se'ls pot intentar fer veure que els convé oferir el seu catàleg en català a Catalunya, les Balears i el País Valencià pel mateix motiu que l'ofereixen en danès a Dinamarca, en noruec a Noruega o en croat a Croàcia (per mencionar tres llengües europees amb menys parlants que el català): perquè hi ha un mercat d'uns quants milions de persones que desitja consumir audiovisual en aquestes llengües, i que pagarà gustosament per fer-ho.
A banda d'això, també se'ls ha de convèncer del talent que concentra l'audiovisual català, i de la seva capacitat de competir, en qualitat, amb les produccions de la resta d'Europa o del món. A fora encara han de descobrir el talent d'autors com Judith Colell, Carla Simón, Cesc Gay, Agustí Villaronga, Marc Recha, Carlos Marques-Marcet, Antoni Aloy, Ànnia Gabarró, Alberto Dexeus (o, en la lliga més comercial, Jaume Balagueró, Juan Antonio Bayona o Jaume Collet-Serra). Ara que parlàvem dels danesos, ells van ressituar la seva cinematografia al món, fa més de vint anys, amb un paquet de cineastes de talent que van empaquetar amb l'etiqueta de Dogma. És un exemple. La llei estipula, això sí, un mínim de 15 milions d'euros per a produccions en català, euskera i gallec: com que tampoc són gaires, s'hauria de pensar bé com s'utilitzen.