L’audiovisual (en català, sisplau) a les aules

El dia que es va fer evident que el meu fill gran, que aleshores feia P3, veia La patrulla canina a l’escola. Aquell dia. A l’escola. L’espai on confiem que els nostres fills eixamplin horitzons, aprenguin a ser crítics i reflexius. Aquell dia em vaig sentir doblement decebuda, perquè era un contingut que li hauria volgut estalviar, i perquè no entenia que l’escola de la suposada immersió lingüística no fes especial èmfasi en aquesta batalla perduda de l’audiovisual. Si el castellà és aclaparadorament omnipresent fora de l’aula en aquest terreny -amb la creixent oferta en plataformes digitals, queda lluny l’antic regnat del Club Super3-, l’escola ha de fer feina per contrarestar les dinàmiques del mercat. L’escola contra el món: ¿no havíem quedat així? Però anem a pams.

La mainada consumeix audiovisual a l’escola. Des de la llar d’infants. De vegades amb fins educatius, de vegades -sobretot durant l’etapa preescolar i infantil- perquè les ràtios obliguen a fer tot tipus de malabars als docents desbordats. Audiovisual crossa, audiovisual anestèsia. D’acord, què hi farem, però si aquesta és una realitat innegable, ens cal contemplar aquest audiovisual dintre de les línies pedagògiques. I això vol dir regular-lo, establir unes directrius i unes línies vermelles. El maig del 2017 el Consell de l’Audiovisual de Catalunya va signar un acord de col·laboració amb Ensenyament per implementar un projecte educatiu en comunicació amb els centres educatius. Resulta evident que és una necessitat vital, ja que l’audiovisual, en tots els seus formats -des de TikTok o Twitch fins a les sèries-, s’ha convertit en les ulleres amb què observem el món. Per tant, qualsevol esforç que es faci per dotar l’alumnat d’eines per afrontar aquesta realitat quedarà inevitablement curt. Ara bé, sembla que aquesta col·laboració amb el CAC no inclou l’audiovisual que de vegades es consumeix a les aules de manera més funcional i acrítica.

Les experiències audiovisuals d’aquests primers anys formatius -fundacionals- són claus. Aprendre a veure audiovisual amb menys acció, menys efectes i un so i una paleta de colors menys estrident és essencial per al futur d’aquests infants. Perquè el fast food audiovisual és com el menjar ràpid: llaminer i creat per generar addiccions. I de la mateixa manera que tenim clar que als menjadors escolars hem d’establir hàbits alimentaris ben allunyats de l’imperi del menjar ràpid, també hauríem d’esperar que l’audiovisual que els nostres fills engoliran a les escoles estigui allunyat de l’audiovisual d’esperit més comercial. I és que l’audiovisual de qualitat que consumeixin durant aquests anys serà un element fonamental del seu capital cultural. En aquest sentit, el capital cultural institucionalitzat -el del sistema educatiu-és indispensable per a l’anivellament de les diferències en el capital cultural incorporat -el de la família i l’entorn social-. Sembla inqüestionable que, en una societat que cada cop es comunica més a través de pantalles i auriculars, cal cuidar especialment aquesta primera etapa de consum audiovisual a l’escola.

Enguany fa 50 anys que la cooperativa catalana d’iniciativa social Drac Màgic treballa en el camp audiovisual. Pack Màgic forma part d’aquesta cooperativa i fa una feina impecable en la selecció i distribució de pel·lícules per a infants de 2 a 12 anys. Els continguts de Pack Màgic s’ofereixen a les escoles, però és una elecció de cada centre. ¿Unes escoles sí i altres no? ¿En un terreny que ara ens és essencial? Em sembla força preocupant que, malgrat la rellevància del món audiovisual, molts centres educatius no disposin de cap plataforma digital a les aules. “Quan els poso pel·lícules o documentals a classe faig servir el meu compte personal de Filmin.cat”, m’han comentat diversos professors de secundària.

No sé quines plataformes han de ser presents als centres educatius, però sembla evident que haurien de ser locals i amb una ètica determinada. Si hem introduït una empresa gegantina com Google al nostre sistema educatiu sense gaire miraments ni reflexió, semblaria estrany que sorgissin reticències davant la presència de cooperatives i empreses locals que formen part de la minsa resistència a la lògica de mercat, tant en els continguts com en el tema de la llengua. Ara que se’ns complica encara més la immersió lingüística i que sabem que les quotes de català a les plataformes globals són anecdòtiques, estaria bé que el Govern tingués especialment en compte el camp audiovisual i el seu ineludible paper en l’educació.