No és que sigui cap sorpresa, però aquest dilluns nou jutges de l'Audiència Nacional i del Suprem van rebutjar el recurs de la Fiscalia sobre Tsunami Democràtic, presentat contra la decisió del jutge García-Castellón d'investigar aquesta organització per terrorisme, amb Carles Puigdemont com a suposat líder i cervell malvat ocult dins les tenebres. La Fiscalia objectava que no hi veia delicte de terrorisme, sinó de desordres públics. Però, finalment, l'Audiència Nacional i el Suprem han decidit fer seves les tesis de García-Castellón i tirar endavant amb la investigació per terrorisme, amb les òbvies derivades polítiques que això suposa. El propòsit de desestabilitzar (encara més) el ja de per si inestable escenari polític, i de fer-ho en detriment del govern de Pedro Sánchez i a favor del PP, és, a hores d'ara, indissimulat. I la voluntat de continuar assimilant l'independentisme català amb el crim i la delinqüència, i de perseguir-lo judicialment amb acarnissament i afany de revenja i d'imposició de càstigs exemplars, manifesta.
La decisió ja hem dit que no és sorprenent, però sí que és alarmant constatar amb qui trien d'afilerar-se els magistrats de l'Audiència Nacional i del Suprem. García-Castellón és un jutge discutit i controvertit, sobre el qual existeix un consens negatiu: és parcial fins al límit del ridícul, i en el seu esforç per servir els seus, no dubta a prendre decisions extravagants i fins i tot risibles (en són una bona mostra les tortuoses argumentacions amb què intenta atansar els fets de l'aeroport del Prat, d'octubre de 2019, a un inventat delicte de terrorisme). Per tant, si l'Audiència Nacional i el Suprem decideixen abraçar les construccions acusatòries de García-Castellón, en contra del criteri de la Fiscalia, aleshores no queda altre remei que concloure que l'Audiència Nacional i el Suprem trien d'exposar-se també a ser percebuts com a parcials, ridículs i extravagants. Que després rebutgin ferotgement tota crítica que se'ls faci, fins al punt que surti el magistrat Vicente Guilarte, president del Consell General del Poder Judicial (un organisme bloquejat de fa cinc anys, en un veritable escàndol anticonstitucional) a exigir públicament que deixem en pau els jutges –“déjennos en paz”–, no ajuda a millorar aquesta percepció.
Més enllà de les percepcions i les opinions, el problema realment greu és que l'Audiència Nacional i el Suprem sucumbeixin a la temptació de presentar-se com a tribunals de part, fent palesa així la veritable deficiència troncal de la democràcia espanyola: la politització de la justícia. Una cúpula judicial que renuncia voluntàriament a la seva autoritat i prestigi, i que actua com un cos estrany que corroeix les institucions des de dins, al servei d'interessos espuris. Al començament de la guerra judicial contra el Procés, el difunt fiscal general Maza va intitular un informe Más dura será la caída. Tal vegada, en comptes d'una amenaça, acabarem llegint aquestes paraules com una profecia autocomplerta.
