Visió i compassió

A diferència de la majoria dels poetes, W.H. Auden semblava sentir-se còmode a la seva època. Això no vol dir que fos conformista. No ho era en absolut. No ho era en matèria de poesia, i al llarg de la seva trajectòria va experimentar constantment tècniques i estils. Va ser potser el poeta britànic més virtuós del segle XX, més fins i tot que Eliot. Tampoc va ser conformista en matèria de política, alineat amb l’esquerra en la seva joventut però reservant-se, després, una actitud crítica. En matèria de religió va ser també un inconformista, implicat en canvis successius, gens acomodatici.

Va intentar adaptar la funció del poeta al temps que li havia tocat viure. Auden va abandonar aviat la missió profètica heretada del romanticisme i va assenyalar el poeta com una mena de marmessor del llenguatge. Segons Auden, el poeta havia de cuidar les paraules i procurar que fossin el fruit d’una veritat interior. La seva ètica poètica exigia, per tant, que l’escriptor pogués recórrer amb igual valor ja fos a l’abstracció metafísica, ja fos a la més descarnada i periodística realitat. D’aquí que a la poesia d’Auden es passi amb facilitat del que és aparentment sublim al que és suposadament trivial. Això és evident en els seus grans textos poètics: a El mar y el espejo, a Gracias, niebla, a Elogio de la piedra caliza.

D’Auden m’ha interessat molt el que considerava com a religió del cos, un espiritualisme que exigia la primacia dels sentits. L’atreia, per exemple, un cristianisme del més ençà, no del més enllà. Paral·lelament, l’amor que reivindicava no estava fonamentat en una idea sinó en la pràctica de la compassió. Auden va anomenar “visió d’àgape” la complicitat profunda que sorgeix entre alguns éssers humans, i pot ser que aquesta sigui, en definitiva, la clau de la seva poesia i de l’encanteri que produeix en els lectors.