Què ha aturat la globalització?

Després de dècades d’una obertura sense precedents, les relacions econòmiques internacionals han entrat en una nova era, caracteritzada per la desconfiança i la divisió. Vistos els costos que pot comportar aquest canvi, val la pena repassar com hi hem arribat.

Quan es va acabar la Guerra Freda, la globalització va propiciar una reducció dràstica de la pobresa extrema, sobretot perquè va permetre als països de l’est asiàtic –inclosa la Xina– créixer i desenvolupar-se amb gran rapidesa. El nivell de vida (valorat segons la renda per càpita) també va millorar a tot el món.

El lliure comerç i les polítiques orientades al mercat van ser fonamentals per a aquests progressos. El comerç amb països amb salaris (aleshores) baixos –com ara la Xina, Mèxic, Corea del Sud i el Vietnam– va mantenir sota control els preus dels béns i els sous a les economies avançades, cosa que va beneficiar els consumidors d’aquests països i els treballadors de les economies exportadores.

És probable que la interconnexió econòmica també contribuís considerablement al llarg període de pau que es va viure al món occidental. A l’època de l’anomenada hiperglobalització, una guerra volia dir interrompre llargues cadenes de subministrament, amb greus conseqüències econòmiques. En un sistema com aquest, tothom té un incentiu per comportar-se com cal.

La transició de la interconnexió a la fragmentació s’ha produït en tres fases diferents, cadascuna de les quals té les seves pròpies causes i repercussions per al futur de la globalització. La primera fase va començar el 2016, amb la preponderància de la política aïllacionista en dos antics baluards de la globalització. Amb el Brexit, el Regne Unit va rebutjar la integració a Europa. I amb l’elecció de Donald Trump com a president, els Estats Units van adoptar una escala de valors basada en l’“America first ” que va obrir la porta a una guerra comercial amb la Xina.

Aquests fets van ser, per damunt de tot, una reacció davant de l’augment de la desigualtat. Tot i que a finals de la dècada del 2010 el ciutadà mitjà vivia millor que el 1980, als països desenvolupats cada vegada hi havia més treballadors que se sentien abandonats.

I no era només una sensació. Les societats més exposades a la competència amb productes importats de països amb salaris baixos –com a conseqüència d’unes pautes espacials d’industrialització ja preexistents– vivien pitjor que les que estaven protegides de les importacions (compareu, per exemple, Hickory, una ciutat fabril tradicional de Carolina del Nord, amb Silicon Valley, a Califòrnia). Però això tampoc era cap novetat. Fa temps que se sap que el comerç fomenta el benestar general, però també genera tensions distributives. La política recomanada per la majoria d’economistes com a resposta a aquesta situació tampoc és cap novetat: en lloc d’adoptar el proteccionisme, els països han de buscar alguna fórmula de redistribució.

De tota manera, hi havia pocs motius per creure que el moviment en sentit contrari que va començar el 2016 significaria la fi de la globalització. El món estava massa interconnectat per tornar a l’antic règim.

Però aleshores va arribar la segona fase: la pandèmia del covid-19. Una pandèmia és un dels principals riscos de la globalització. Com més interconnectats estan els països, més fàcil és que les malalties es propaguin dels uns als altres. Al mateix temps, pot fomentar la mentalitat que “cada país ha d’anar a la seva”, exemplificada per les restriccions a l’exportació i altres mesures d’ordre estrictament intern que els governs van aplicar com a resposta a la crisi.

L’escassetat de béns essencials, com els equips de protecció personal, i els colls d’ampolla en els subministraments van donar més munició per argumentar que no es podia confiar en les cadenes mundials de subministrament. Molts van concloure que les “dependències” creades pel comerç internacional eren una font de vulnerabilitat. Promoure la “resiliència” mitjançant cadenes de subministrament més curtes i més localitzades es va posar a l’ordre del dia.

En qualsevol cas, aquests últims dos anys el sistema comercial mundial ha demostrat una considerable capacitat de resistència. Tal com indica el Fons Monetari Internacional, el comerç mundial –quantificat segons la relació entre les importacions de mercaderies i el PIB mundial– ha crescut des del 2019. L’escassetat ha sigut majoritàriament de curta durada. Altres colls d’ampolla de la cadena de subministrament –com l’escassetat de llet maternitzada als EUA abans de l’estiu– han tingut causes internes, no globals. En realitat, sense el comerç internacional els colls d’ampolla segurament haurien sigut molt pitjors.

Així doncs, tot i una crisi de salut pública sense precedents, l’economia va tirar endavant, ferida i a un ritme molt més lent que abans, però encara amb bones perspectives de recuperació al cap d’un temps. Però aleshores Rússia va envair Ucraïna i va començar la tercera fase.

Perquè funcionin bé les cadenes mundials de subministrament hi ha d’haver pau, estabilitat i predictibilitat. La guerra ha erosionat la confiança entre els països, ha canviat les expectatives sobre les aliances geopolítiques i ha fomentat les crides al “reshoring ” o relocalització (després d’una etapa de deslocalització) o al “friend-shoring ” (l’establiment de cadenes de producció només amb països amics o aliats) en nom de la “seguretat econòmica”. Si, per exemple, la Xina envaeix Taiwan, ¿què farà una economia mundial que depèn dels xips produïts per una única empresa, TSMC, radicada en aquesta illa?

Així doncs, la guerra d’Ucraïna ha aconseguit el que no va poder fer la creixent desigualtat dins de cada estat ni la pandèmia del covid-19. Una cosa és dependre dels amics, encara que això comporti dificultats per als treballadors del mercat intern, i una altra de molt diferent és dependre dels teus enemics. Per tant, ja no es parla de la “destrucció mútua assegurada” de l’economia que teòricament havia de derivar-se de la desglobalització.

Ara els països volen reforçar la seva resiliència centrant-se en ells mateixos i adoptant polítiques industrials per a sectors considerats fonamentals per a la seguretat nacional, com els semiconductors i l’energia. Però les probabilitats que aquesta estratègia tingui èxit són més aviat remotes. La història ens ensenya que, quan la política industrial funciona, funciona de debò. Però és difícil saber per endavant què tindrà èxit.

Se sol dir (de vegades amb to d’acusació) que la Xina es basa en la política industrial per promoure el creixement. Però també va ser responsable d’un dels pitjors fracassos en matèria de política industrial, el Gran Salt Endavant, que el 1962, quan es va acabar, havia causat 55 milions de morts. Pel que fa a les polítiques que sí que han tingut èxit, ha sigut fonamental una aplicació prudent i gradual. Les reformes es van provar primer en l’àmbit local i regional, i no es van generalitzar fins que no se’n va demostrar el potencial. Però per “travessar el riu temptejant les pedres”, com deia Deng Xiaoping, es necessita temps, i ara el temps no afavoreix les economies occidentals.

Per acabar-ho d’adobar, els semiconductors es caracteritzen per la seva “modularitat massiva”; és a dir, cada unitat produïda consta de diversos mòduls funcionals interconnectats que es poden descompondre en mòduls més especialitzats, cadascun dels quals té els seus propis estàndards, i el seu potencial d’innovació i estructura de mercat. És dubtós que un país pugui reproduir tot sol aquests processos en un període de temps curt. Hem de recordar que els sistemes de planificació centralitzada van fallar perquè no podien seguir el ritme de la creixent complexitat dels sistemes econòmics moderns.

Sembla que hem passat el Rubicó en les relacions econòmiques internacionals i hem deixat enrere la globalització. El repte ara serà trobar el nostre rumb mentre se’n van materialitzant les conseqüències.

Copyright Project Syndicate