Xina: l'impacte insospitat de l'aturada demogràfica

He repassat els articles que van sortir el maig del 2021, quan es va anunciar el resultat del cens xinès realitzat per a l’any 2020. Aleshores era normal subratllar que, malgrat que la Xina fos l’estat més poblat del món, i malgrat haver crescut molt els anteriors deu anys, la desacceleració era evident i indiscutible. Es parlava de quants anys calia perquè l'Índia superés demogràficament la Xina. Potser cinc? Tot sembla indicar que la perspectiva es concretarà d’aquí tres mesos –si el covid-19 no ho accelera–. El covid-19 marcarà un abans i un després en l’evolució econòmica i demogràfica xinesa. Per moltes raons. Ha estat una aturada econòmica, una posada en qüestió de la qualitat de la sanitat xinesa i de la seva capacitat d’investigació per desenvolupar una bona vacuna. També per la incapacitat de mantenir les seves exportacions, i pels confinaments massa estrictes. També per la rigidesa de la política de covid zero contra l’opinió dels experts internacionals i de la pròpia opinió pública. Finalment, pel pas enrere de la direcció política xinesa davant les mobilitzacions ciutadanes i l’abandonament radical, d’un dia per l’altre, de tot control sobre l’epidèmia. Es miri per on es miri, costarà reconèixer la Xina que ara torna a obrir-se al món en el mirall de la Xina anterior a la pandèmia.

Dimarts es va anunciar que la població xinesa s’havia reduït en prop d’un milió d’habitants l’any 2022. És la primera reducció demogràfica des de l’any 1961, el de la gran fam conseqüència del col·lapse de la producció agrària provocat per la política maoista del Gran Salt Endavant. Es veia venir, però ha arribat abans d’hora per culpa d’una reducció de la natalitat més gran del que es preveia. Les autoritats xineses han volgut imposar-se sempre en política de natalitat. És temptador per a un règim totalitari, perquè arriba a la intimitat domèstica. Tothom menciona la importància de la política del fill únic, iniciada el 1979, però s’oblida que Mao ja havia iniciat campanyes de contenció reproductiva des dels anys seixanta, passada la catàstrofe demogràfica del 1961, que van portar el nombre de fills per dona de més de sis a menys de tres en els deu anys anteriors al 1979: “Casar-se més tard, embarassos més espaiats, fills més educats”. La política del fill únic va ser un radicalisme decisional propi d’un règim totalitari, que posava la igualtat forçosa, encara que fos forassenyada, per davant de la lliure decisió de la ciutadania, que ja estava ben orientada.

La política del fill únic va posar fi a un potencial de creixement demogràfic que ja s’estava reduint ràpidament. Quan s’ha volgut acabar amb la pressió, amb decisions del 2016, autoritzant dos fills, i del 2021, autoritzant-ne tres, ja ha estat massa tard, i ni les parelles ni les dones en volien més d’un, si no és que no en volien cap. Els impactes seran múltiples. Alguns d'insospitats, com l’ensorrament de la demanda d’habitatges, un maldecap per al sistema bancari xinès, completament lligat a l’eufòria immobiliària anterior a la pandèmia. La banca xinesa patirà la seva crisi financera per motius semblants als que van provocar la crisi als Estats Units o a Espanya: una bombolla immobiliària. Ja se n’ha vist algun episodi, però n’hi haurà més. La pandèmia ha donat molt protagonisme a l’estat, que ha hagut de donar moltes més subvencions quan més problemes financers estava tenint. La Xina era una societat amb elevades taxes d’estalvi privat, que finançaven els dèficits públics xinesos i els d’altres grans potències mundials com els Estats Units. Ara s’acaba l’exportació d’estalvi xinès gairebé alhora que la generació d’estalvi net. Aquesta població que envelleix es va jubilant i comença a mobilitzar els seus estalvis acumulats al llarg d’una vida de treball dur. La Xina entra en turbulències financeres.

Una Xina que s’envelleix ràpidament i que no aconsegueix generar noves generacions prou abundants ha tancat el que s’anomena finestra d’oportunitat demogràfica, consistent a tenir una piràmide de població de base àmplia, on són molts els que treballen i pocs els inactius. La Xina s’enfrontarà al problema d’haver d’allargar l’edat de jubilació, molt primerenca per als nostres paràmetres. Ja no gaudirà d’una població molt jove.

Tanmateix, com uns quants mitjans subratllen, el més dolorós per als xinesos és que qui se n’aprofitarà serà l'Índia, que està gaudint d’una transició demogràfica més suau, menys traumàtica, i que encara gaudeix d’una bona finestra d’oportunitat demogràfica que pot durar tota una generació. Com reaccionarà la Xina a aquest sentiment de vulnerabilitat és la més gran de les incògnites, i la principal font de perills, especialment de temptacions militars que poden galvanitzar els esperits en moments de desmoralització.