Atur: 'Spain is different'
El nivell d'atur espanyol (i català) constitueix una aberració en el panorama europeu occidental que no està causada ni per una deficient regulació del mercat de treball, com pretenen la dreta en general i els neoliberals en particular, ni per un insuficient estímul públic sobre la demanda, com pretenen els keynesians en general i els sindicats en particular, sinó per la discordança entre el sistema educatiu i el model de creixement.
Considerem les afirmacions del paràgraf anterior una per una.
Referint-nos a mitjanes anuals, només cinc països més han experimentat taxes d'atur superiors al 10% en els darrers 15 anys: Alemanya (2004-2006), Irlanda (2009-2011), França (1997-99), Portugal (2009-2011) i Itàlia (1997-2000), tots ells entre tres i quatre anys, i cap no ha arribat mai al 15%. Mentrestant, Espanya ha superat el 10% 12 anys (tots menys 2005-2007), ha superat el 15% cinc anys (1997-98 i 2009-11) i ara mateix supera el 20%. El que ens hem de demanar no és per què ara hi ha molts aturats a Espanya (i a Catalunya), sinó per què n'hi ha sempre molts més que als països de l'entorn: tant quan les coses anaven bé com quan van malament.
La tesi que l'excessiu atur espanyol està causat perquè la regulació del mercat laboral inhibeix la creació de llocs de treball és una bestiesa que sobreviu perquè té un enorme atractiu intel·lectual (és el que predica el dogma neoclàssic) i polític (entre altres coses, promet una solució ràpida al problema). La tesi és falsa: entre 1995 i 2007, un país que representava el 13% de la població de l'eurozona va crear el 35% del total de llocs de treball; i ho va fer amb tal intensitat que va atraure una allau d'immigrants sense parió a Europa. Esglaia pensar què hauria passat si el marc laboral espanyol hagués estat encara més estimulant.
Què es pot dir de la pretesa manca d'estímuls a la demanda? Que es tracta d'una altra bestiesa. El model keynesià estableix que en el marc d'una depressió el que han de fer els poders públics és mantenir baixos els tipus d'interès i incórrer en dèficits: gastar més que el que ingressen. Ara bé, dubto que en els moments de més eufòria Keynes i els seus poguessin arribar a somniar que per combatre una depressió es combinarien tipus d'interès negatius i dèficits equivalents al 40% del PIB -un volum només imaginable en el context d'un conflicte bèl·lic-. És justament el que ha fet Espanya: els bancs espanyols han demanat tants diners com han volgut al BCE a l'1% mentre la inflació supera el 2% i les administracions públiques han incorregut, des de 2008, en aquell volum de dèficit acumulat, que segueix creixent. Espanya no té manca d'estímuls, sinó manca de resposta als estímuls, que no és el mateix. Keynes ja va construir la teoria que explicava en quines circumstàncies la política monetària expansiva podia esdevenir inoperant ("la trampa de la liquiditat"), però no les que podien fer el mateix amb la política fiscal, però que no ho fes no vol dir que no siguin possibles: hi som.
Si l'aberració de l'atur espanyol (i català) no pot ser explicada per les teories dominants, hem de buscar una explicació ad hoc . Per fer-ho hem de demanar-nos quines altres coses són peculiars a Espanya, i és inevitable constatar el següent: és l'únic país capaç de liderar la creació de llocs de treball i atraure una allau d'immigrants tot i mantenir alhora xifres molt altes d'atur (dos milions en el moment de màxima eufòria constructiva); és el país de l'OCDE amb els índexs més alts de sobrequalificació entre els natius (entès com el percentatge de treballadors universitaris, per una banda, i amb la secundària acabada, per l'altra, ocupats en feines que requereixen una qualificació inferior); és el país de l'OCDE amb l'índex més alt de fracàs escolar; finalment, és de llarg el país de l'OCDE amb un major pes del turisme.
És qüestió de fer encaixar les peces: la hipertròfia del turisme genera molta demanda de paletes i cambrers, feines per sota de les expectatives dels titulats, que s'esperen a l'atur mentre els immigrants i els fracassats escolars les ocupen. Hi ha així dos mercats de treball, l'un amb excés de demanda i l'altre amb excés d'oferta. Quan s'acaba la febre constructora, tots dos mercats estan en excés d'oferta. Algunes conclusions: reduir el fracàs escolar no és qüestió de millorar els estudis, sinó el model de creixement; reduir l'atur estructural exigeix un model educatiu més exigent per tal que no generi massa expectatives a massa gent; continuar apostant per la hipertròfia turística significa continuar apostant pel fracàs escolar, la immigració i l'atur.