L'atur de les senyores de fer feines

Llegeixo a l’ARA que el Tribunal de Justícia de la Unió Europea diu que “les treballadores de la llar tenen raó de demanar atur". Es basa en el fet que “la normativa espanyola és contrària al dret d'igualtat entre dones i homes”. Aquestes treballadores (són sempre dones, les de les cases particulars) cotitzen en un règim especial “que permet l’acomiadament per desistiment, és a dir, per desconfiança de la persona que contracta, i que no cal justificar”.

Una treballadora de la llar sol tenir més d’una casa. El que sembla lògic és que sigui autònoma i faci factures, però pagar autònoms és caríssim i sols necessitar, a més a més, els serveis d’un gestor. Per aquesta raó (o per alguna altra) l’Estat va fer que fossin els particulars de les cases qui les contractessin. Aquest és el règim especial. Però com que “el problema” el passen als particulars, això només ha propiciat que l’economia submergida continuï o que molts d’aquests particulars contractin empreses de neteja o es facin la neteja ells. En canvi, un familiar no es pot contractar. De manera que si la teva mare et cuida el fill i et fa el dinar cada dia, no té dret a contracte, com sí que en tindria una desconeguda. El desistiment és injust, però el no desistiment converteix el particular en empresari i llavors ja es pot donar el cas d’una baixa permanent.

Les treballadores de la llar tenen dret a l’atur, però no perquè siguin dones. També n’haurien de tenir els jardiners de cases particulars i els cuidadors d’ancians, que treballen de la mateixa manera. I n’haurien de tenir els autònoms, que tot sovint fa anys que facturen per a la mateixa empresa, però sense ser contractats, pagant 400 euros al mes, fent-li de banc a l’Estat, recaptant l’IVA i tornant-lo, i llevant-se cada dia pensant si avui s’haurà produït el desistiment, que consisteix, bàsicament, en sentir: “Ja no em fas falta, no tornis”.