Les atrocitats de Hamàs i el genocidi d'Israel

La meva estada a França aquest curs acadèmic ha estat plena d'anades i vingudes interessants. Per començar, l'alcaldessa de París, Anne Hidalgo, va cancel·lar a principis de desembre un acte sobre antisionisme i antisemitisme en què jo aspirava a deixar clara la diferència entre tots dos. L'acte es va tornar a programar i es va celebrar a Pantin, al nord-oest de la capital, on va acudir molta gent per escoltar la conversa que vaig mantenir sobre aquest tema amb Françoise Vergès, Michèle Sibony i Oliver Marboeuf, un productor i autor vinculat al Relais de Pantin. Entre les organitzacions patrocinadores hi havia dos grups jueus antisionistes i altres organitzacions d'esquerra. Després de l'acte, l'agència Paroles d'Honneur en va publicar un enregistrament, del qual els meus detractors van extreure i difondre un fragment on jo apareixia dient que els atacs perpetrats contra ciutadans israelians el 7 d'octubre formaven part d'un moviment de resistència. Jo proposava que no consideréssim Hamàs com un grup terrorista, sinó com una part d'aquest moviment. El que el fragment no incloïa era la continuació del meu argument: que podem, i ho hem de fer, estar en desacord amb les tàctiques d'un moviment com aquest, i que, al meu entendre, ens hem d'oposar tant a les atrocitats comeses aquell dia com a les accions genocides de l'Estat d'Israel. Després vaig parlar de la no-violència i del que significa, i vaig emfasitzar que el meu desig per a la regió, que molts altres comparteixen, és una forma de governança que encarni els principis d'igualtat, justícia i llibertat per a tothom, independentment de la seva religió, raça o origen nacional.

Llavors va començar l'allau de missatges d'odi de sionistes alarmats. Un cop més se'm va acusar de posar-me del costat de Hamàs, de no preocupar-me per la violència sexual, de fer un ús indegut del terme “resistència”, sagrat en el context francès. Als meus amfitrions institucionals de París els va preocupar la indignació pública. I, si bé no m'han “cancel·lat” del tot, ja s'han “ajornat” alguns actes per les amenaces que s'han fet d'interrompre les meves conferències. Aquest escàndol té a veure i no té a veure amb mi. En moments així, les persones que parlen en públic es converteixen en una mena de remolí de forces en conflicte, i queda molt clara l'escassa atenció que es presta als arguments matisats i a les reflexions que demanen temps. Com vaig dir al meu article del 10 d'octubre a la London Review of Books (“The Compass of Mourning”, La brúixola del dol), la matança de jueus israelians el 7 d'octubre em va causar una angoixa extrema, i vaig condemnar Hamàs per les atrocitats que havia comès. Al mateix temps, em vaig haver de preguntar per què sentia un dol tan palpable per aquelles vides quan els atacs contra els palestins de Gaza eren cada cop més intensos i morien assassinats a milers. Alguns van pensar que havia de parlar més dels israelians als qui havien aniquilat o capturat brutalment com a ostatges i altres van pensar que m'havia de guardar la pena que sentia per aquelles vides. No puc renegar del dolor ni de la indignació que sento per les persones a qui van atacar i assassinar el 7 d'octubre, ni puc deixar d'insistir que s'està cometent un genocidi contra el poble palestí. Per a mi, això no és una contradicció.

Tots aquests sentiments continuen sent genuïns per a mi com a jueva i com a persona sense més ni més. Com sabem, els decennis de violència que han desembocat en aquest succés, especialment els que han perpetrat les forces d'ocupació, són anteriors al 7 d'octubre, per la qual cosa les històries que hauríem d'estar explicant haurien de començar diverses dècades abans. Des d'aquell dia, els atacs israelians contra Gaza han causat més de 30.000 morts, i aquestes morts m'afligeixen i m'empenyen a manifestar-me contra la violència de l'Estat israelià. De manera que em trobo en el destret, no en la contradicció –i és un destret que comparteixo amb molta altra gent de tot el món–, de plorar totes les morts que s'han produït en aquesta guerra brutal, de voler un món on s'acabin totes les violències i totes les matances.

Com és sabut, els atacs de Hamàs de l'octubre van sorgir de la facció armada d'un partit polític que administra Gaza. Estic amb els que diuen que aquell atac va ser una forma de resistència armada contra la colonització i el setge i l'espoli continuats. Dir això no és idealitzar les atrocitats ni justificar les seves accions. Tot i que sembla que costa d'entendre, es pot dir que Hamàs forma part d'un moviment de resistència o lluita armada sense considerar que les seves accions estan justificades. No totes les formes de “resistència” estan justificades. La violència sexual és deplorable en totes les seves formes, tant si la comet Hamàs com l'exèrcit israelià. Cal oposar-se per igual a l'antisemitisme i al racisme contra els àrabs. Crec que ara la nostra atenció ha de centrar-se en les matances impúdiques i desenfrenades de desenes de milers de gazatins per part d'Israel, i en la complicitat dels Estats Units i les principals potències amb aquest genocidi. Ja és hora que els diferents actors de la comunitat internacional, especialment els de la regió, col·laborin per trobar una solució justa i duradora que permeti a tots els habitants de la zona viure en condicions d'igualtat, llibertat i justícia. Per això, cal trobar maneres d'entendre les raons de la violència sense recórrer ni a justificacions ràpides i sospitoses ni a caricatures racistes per oposar-s'hi.

El meu compromís és desenvolupar una manera d'imaginar la igualtat radical de les vides dignes de ser plorades. En tots els bàndols hi haurà qui ho criticarà. Una filosofia de la no-violència exigeix una perspectiva de la guerra que no necessàriament es posicioni dins de la guerra. És possible, si no urgent, reflexionar sobre la guerra i les accions genocides –que no són el mateix– per elaborar una reflexió crítica que miri de descobrir les possibilitats d'establir una pau genuïna, i per esbrinar com i per què els actors militars poden deposar les armes i emprendre un diàleg diplomàtic i la construcció d'un futur nou.

Si volem demanar a la gent que deposin les armes –com espero que fem– abans hem d'entendre per què les han pres. Fer aquest tipus d'investigació històrica no és justificar la violència que infligeixen. Entendre l'aparició històrica d'un moviment no és excusar-ne les accions. Encara més, per aconseguir un món on convisquem sense violència i per posar fi a la submissió, caldrà comprendre la història del jou colonial, les seves estructures i pràctiques actuals. La convivència no serà possible si abans no establim condicions d'igualtat. Els ideals d'igualtat i convivència han inspirat tota la meva feina, juntament amb la dedicació a les formes no violentes d'acció política i de mobilització. Perquè els mitjans que fem servir reflecteixen i encarnen el món que volem crear, i, per això, la no-violència, encara que resulti poc pràctica, ofereix una perspectiva de la qual no podem prescindir. M'entristeixen els intents de malinterpretar i caricaturitzar les meves paraules i la meva feina, però potser aquest incident deixa clars els límits del que són capaços de sentir i de saber aquells per als quals la negació i la complicitat han esdevingut una forma de vida. Aquesta forma de vida és la que és més urgent refutar.

Aquest text el van publicar originalment l'editorial britànica Verso i la web francesa 'Mediapart'.