Atrevir-se a invertir en ciència

En els darrers anys, la societat catalana ha fet un esforç considerable per invertir en ciència i tecnologia i per aconseguir que el capital humà sorgit de les universitats aprengués també a transferir el seu coneixement a la societat. Hem estat molt innovadors en alguns aspectes, però també molt contradictoris en d’altres.

En ciència, per exemple, som creatius i excel·lents. Publiquem l’1% dels articles científics mundials en revistes de referència, cosa que equival a 10 vegades el nostre pes específic en la població mundial; atraiem més de la meitat de les prestigioses beques que concedeix a Espanya el Consell Europeu de Recerca, cosa que equival al 3,4% del total de la UE dels 27, i quasi el 50% dels investigadors contractats per la Institució Catalana de Recerca i Estudis Avançats (ICREA) són estrangers, un fet que demostra la capacitat de Catalunya per atreure talent científic internacional.

A més, des de fa deu anys s’han creat centenars de start-ups en molt diversos sectors. En àrees com les tecnologies de la informació, amb prop de 250 empreses treballant en big data, núvol, internet de les coses i mòbils -entre d’altres-, a les quals s’ha unit el reconeixement de Barcelona com a Mobile World Capital. I sobretot en biomedicina i biotecnologia, amb quasi 500 empreses, entre les directament dedicades a la recerca i les relacionades amb el sector.

I, cosa que és més rellevant, algunes d’aquestes empreses han començat a signar acords amb grans multinacionals. És el cas de Lipotec, comprada per Lubrizol Corporation, del multimilionari Warren Buffett el 2012; o la inversió de 30 milions de dòlars del cofundador de Microsoft, Paul Allen, en l’empresa de vot electrònic Scytl, ara fa un any, o l’acord recent d’Oryzon Genomics amb la farmacèutica Roche per 21 milions de dòlars.

D’altra banda, som innovadors en models de negoci. Tenim els casos d’Imaginarium i Tous, que van canviar el paradigma de la botiga de joguines i la joieria, respectivament, i de Telepizza, que a principis de la dècada dels 90 va crear un nou mercat de lliurament pràcticament immediat a domicili de menjar calent. Juntament amb aquests models, trobem una nova i emergent constel·lació de start-ups basades en models col·laboratius que redefineixen el binomi negoci-client.

No obstant això, tota aquesta creativitat i innovació desapareixen quan es tracta d’acostar aquestes start-ups tecnològiques al capital necessari per al seu creixement. Els motius són variats, però destacaria l’aversió del capital tradicional al risc. I en el cas de les tecnològiques, s’hi afegeix el fet que gran part dels potencials inversors privats desconeixen l’entorn científic/tecnològic, i el perceben com a massa complex.

Per pal·liar el desconeixement i disminuir aquest risc, existeixen xarxes de business angels associades a reconegudes escoles de negoci, firmes professionals dedicades a l’assessorament d’inversions en empreses tecnològiques i fons de capital risc especialitzats en biomedicina i tecnologia.

Tots ells fan avaluacions tant del risc financer com del tecnològic. Funcionen amb diferents models de negocis i rangs d’inversió molt amplis, des de milers fins a milions d’euros, des d’invertir en un fons de manera inespecífica fins a escollir tiquets –parts– dels projectes concrets que interessin. Així, permeten diversificar el risc inversor i adaptar-lo a les disponibilitats de capital i expectatives de retorn de cadascun.

Però també deia que som contradictoris. Perquè som capaços de recaptar milions d’euros en una iniciativa tan elogiosa com La Marató de TV3, però no existeix -excepte comptades excepcions- un mecenatge de grans projectes científics per part de les fortunes locals, a diferència dels països anglosaxons, on és una pràctica habitual, i no només dels grans patrimonis.

Per què es produeix la separació artificial entre donar però no invertir en ciència per -suposadament- no mercantilitzar-la? Per què no s’inverteix, sigui poc o molt, en projectes que arribin al mercat i generin un retorn social i econòmic, que és el que aquestes start-ups representen? Tindrem una economia del coneixement quan assumim amb normalitat la inversió en start-ups tecnològiques. El dèficit d’inversió privada que existeix no sols és responsabilitat dels grans grups empresarials.

I, curiosament, això passa en un país on milers de persones van invertir en preferents i fons d’alt risc per estalviar, sense conèixer les regles del joc. O en el sector immobiliari. Per què assumim riscos financers sense entendre-hi de finances ni conèixer el sector i en canvi no ens atrevim a invertir de manera diversificada en ciència?