Les enquestes d’opinió mostren un país poc optimista. Les grans xifres de creixement macroeconòmic no arriben al carrer. Com ja he escrit en alguna ocasió, l’explicació és, de fet, senzilla. Creixem per pura acumulació de força de treball, sense que això suposi que millorin les condicions de vida del ciutadà mitjà. No m’estranya el pessimisme sobre el futur.
El creixement es fonamenta en un fort flux migratori que genera activitat i dinamisme, i evita que es produeixin colls d’ampolla en alguns sectors (no tots) intensius en personal. Tanmateix, és una política migratòria passiva, sense prioritats ni focus que, a curt termini, redueix la productivitat de l’economia i augmenta la pressió en el mercat de l’habitatge i els serveis públics. No és una política orientada a l'atracció de talent, ni al retorn de les persones altament formades que han anat abandonant el país els darrers vint anys. No és una política, en fi, orientada a millorar el nostre capital humà.
Quins haurien de ser els elements d’una política proactiva, que tractés d’atraure persones qualificades, capaces de generar un impuls econòmic no sols quantitatiu, sinó també qualitatiu, de més valor afegit?
Per sintetitzar, he escollit cinc factors: El primer és disposar d’un mercat de treball de gran dimensió. En el cas de Catalunya és imprescindible que la regió metropolitana de Barcelona sigui un territori totalment integrat. Un únic mercat de treball en el qual les persones d’alta qualificació puguin residir i treballar, des de Girona a Tarragona. Una àrea que inclou més de cinc milions de persones, ben comunicades tant amb transport públic com privat. Estem, per desgràcia, molt lluny d’aquest escenari. Aquest mercat de treball únic és fonamental per les parelles professionals, però també per disposar dels serveis personals i culturals que aquest col·lectiu demanda.
Un segon element és, naturalment, la connexió internacional. Un aeroport global, comunicat al màxim. El talent que vingui a Catalunya ho farà amb el desig de continuar connectant amb el món, i per això les comunicacions aèries sense escales amb altres àrees metropolitanes són imprescindibles.
El meu tercer factor en aquesta llista curta és, naturalment, l’habitatge. Les limitacions en l’oferta de sòl, les regulacions urbanístiques massa restrictives i els controls de preus estan reduint de manera greu l'oferta d’habitatge, tant de lloguer com de compra. El cost de la vida a les nostres ciutats i viles no és competitiu per culpa d’un mercat de l’habitatge atrofiat, al qual no se li permet reaccionar davant les demandes creixents i canviants de la societat.
Un quart element és el fiscal. Els nivells de salaris al nostre país són, lògicament, inferiors als d’altres països més desenvolupats. Per tant, una manera d’atreure talent és jugant la carta impositiva, encara que sigui amb avantatges temporals, à la Beckham. Cinc anys de tracte fiscal competitiu són suficients per captar talent per un temps. O per sempre, si els que venen acaben seduïts pel país.
I, finalment, un tema més polèmic, però també cabdal. Les facilitats amb l’idioma, per permetre l’aterratge a casa nostra d’aquells que cerquen una àrea metropolitana moderna, en la qual créixer professionalment i, tal vegada, acabar assentant-se. Això ja està passant de manera gradual, però el coneixement i l’ús de l’anglès són encara lluny dels nivells necessaris.
El periodista David Goodhart va publicar fa uns anys un llibre polèmic, The Road to Somewhere, en el qual plantejava com les nostres societats es dividien entre aquelles persones que podien residir i treballar a qualsevol lloc (anywhere), i aquelles altres que, per habilitats i formació, estaven arrelades en un lloc concret (somewhere).
Soc conscient que la meva pentalogia del talent constitueix una aposta clara pels anywhere, pel cosmopolitisme. I que va en contra de les tendències polítiques dominants, com el trumpisme. Però no crec que un país petit tingui altra alternativa si la seva població vol millorar el nivell de vida i gaudir d’oportunitats de progrés.
El repte és, tanmateix, enorme. Cal fer compatible aquesta estratègia amb la millora del nivell general de qualificació de la població, per evitar així la divisió de què ens parlava Goodhart. Però, a més a més, i no menys important, cal fer compatible el cosmopolitisme amb la preservació de la identitat pròpia. Per sort, sabem com fer-ho. Integrar els nouvinguts ha estat un tret distintiu del país des de fa més d’un segle.
