Atrapats a les xarxes

Aquesta setmana he tancat el meu compte d'Instagram, l'única xarxa social en què tenia un perfil. M'ha sabut greu perquè durant molt de temps aquest canal m'ha servit per estar en contacte amb persones que m'han aportat punts de vista interessants sobre temes molt diversos i ha estat un punt de trobada important de l'activisme feminista. Amb l'accés als perfils d'altres companyes he après molt i he tingut la sensació de formar part d'alguna cosa, se m'han fet visibles moltes dones amb qui comparteixo els mateixos valors. També com a escriptora he pogut tenir un retorn enriquidor i interessant, conèixer de manera directa l'altra banda d'aquest pont que és la creació literària. Però feia temps que la feina de separar els missatges respectuosos i els dels assetjadors em resultava feixuga, em treia temps i em posava de mal humor. Encara que denunciés els insults i les amenaces, encara que tingués restringits els comentaris i bloquegés a la mínima, el fet d'haver de veure tota aquesta porqueria ja fa que l'experiència de ser a la xarxa es torni desagradable. No veig per què he d'escoltar àudios d'adolescents islamistes plens d'insults o amenaces de persones que em diuen que em vindran a ensenyar la seva "fúria trans". Tampoc no tinc per què aguantar racistes que m'envien cada dia al meu país, que em diuen que Heribert Barrera tenia raó o masclistes que troben que totes les feministes exagerem o mentim o criminalitzem tots els homes per dir que hi ha homes que maten, violen i assetgen. I això, pel que sembla, no és més que la punta de l'iceberg del que circula per aquestes poderoses plataformes. El programa Salvados d'aquesta setmana explicava el que ja fa temps que sabem: que META perjudica seriosament la salut dels seus usuaris fomentant malalties mentals com els trastorns alimentaris, la depressió i l'angoixa o el suïcidi i que les seves principals víctimes han estat menors. Arturo Béjar, que va treballar a la companyia, explicava al programa de la Sexta que el botó de denunciar no serveix de res. Per això Instagram és un paradís per a pedòfils i pederastes que poden circular-hi sense restriccions mentre Mark Zuckerberg puja fotos de felicitat familiar amb el seu nadó de pocs mesos. 

Hem estat ingenus amb les xarxes socials. Vam empassar-nos l'ham de manera acrítica i ens hi vam abocar tots sense pensar-nos-ho ni un segon: una via de comunicació global i instantània, lliure de les restriccions dels mitjans tradicionals, un lloc on tots havíem de ser iguals independentment del lloc on visquéssim o del nostre estrat social. Gairebé totes les innovacions tecnològiques de l'era d'internet ens han vingut amb campanyes de seducció massives que ens les presentaven com a revolucions que ens canviarien la vida per sempre. Com si al darrere no hi hagués empreses poderoses l'objectiu principal de les quals no era oferir-nos més llibertat d'expressió i més democràcia, sinó guanyar diners captant i explotant la nostra atenció. Que hàgim caigut en el seu parany en massa i a ulls clucs ens deixa en una situació de dependència i indefensió. Encara que tinguem amb les plataformes extensos contractes on s'especifiquen les condicions d'ús, no podem negociar res, no tenim cap dret davant de la corporació perquè la corporació té un poder absolut. Per això resulta il·lusori creure que des de dins es poden canviar les coses o que no podem deixar de tenir presència a les xarxes perquè els perfils crítics hi són necessaris. Si no tenim cap capacitat de canviar l'espai, la nostra presència no fa més que validar el poder d'unes entitats privades que el que han fet és expropiar-nos la intimitat, les relacions socials i els espais de debat públics. Ara a veure com els recuperem.