Quan s’ha cavalcat la utopia, l’aterratge sempre és difícil, i més quan el final ha estat un xoc frontal amb la realitat, un mur tan espès que esmicola les forces que s’hi han anat a estampar. I cal valorar i donar suport a qui és capaç de reconèixer els fets, de recollir els fragments escampats i començar a reconstruir sobre una base més realista i més sòlida.
Parlo de l’independentisme, esclar. Em sembla que no s’ha donat prou valor al canvi radical de política que ha fet Esquerra Republicana. Esquerra és el partit independentista des de sempre, i té una història aviat centenària. És el partit que en l’etapa democràtica actual va tornar a parlar d’independència, i va acceptar una posició relativament marginal en el Parlament per poder mantenir les seves opcions, tant temps minoritàries. Després va jugar a fons la carta de l’independentisme, quan s’hi va anar sumant tanta gent, i en va assumir les conseqüències; però molt aviat va comprendre que per ara no hi ha ni la força ni les circumstàncies mínimes per aconseguir-la. I va saber acceptar la realitat, és a dir, la necessitat de seguir fent política dins el marc autonòmic i seguir tractant de millorar la vida de la gent. I deixar de vendre fum, cosa que no vol dir renunciar a la utopia de la independència, però comprendre que no serà l’any que ve quan s’aconseguirà.
La renúncia als somnis és costosa, i hi ha qui els segueix alimentant encara que sigui amb fum; quan es diu que l’independentisme s’ha acabat, jo crec que falta fer una distinció essencial: el que s’ha acabat és el Procés, en tant que suposava un camí concret per assolir la independència; el Procés i les seves contradiccions han deixat de ser l’eix principal de la política catalana i de les preocupacions de la gent. L’última enquesta del CEO, de juliol d’enguany, mostra que el suport a la independència de Catalunya ha baixat fins al 40% de la població, i l’oposició arriba ja al 53%, la xifra més elevada des del 2016. I mostra una altra dada important: un 43% dels enquestats opinen que el tema prioritari per al govern de Catalunya hauria de ser la reducció de les desigualtats socials. És la qüestió més assenyalada, amb molta diferència numèrica respecte d’altres problemes.
Alhora, però, és evident que moltes de les persones més mobilitzades per la causa de la independència segueixen considerant-la com l’objectiu central, i, en aquesta etapa, han anat adoptant dues actituds diferents: o la decepció, que les porta a la crítica als partits i a deixar de votar, o la voluntat de mantenir el somni, encara que només sigui mitjançant els missatges sarcàstics a les xarxes i el vot a qui els segueixi prometent que si volem, podem, malgrat que mai no expliqui ni com ni quan serà possible.
En aquesta situació, reconec que per a molt independentistes ha de ser difícil votar Esquerra Republicana, que ja no promet res d’immediat i tracta de navegar amb realisme en un present confús i poc favorable. Des del punt de vista electoral, Esquerra s’ha ensorrat, i una part dels seus votants donen suport a Junts, sobretot ara que, per l'atzar de l’aritmètica electoral espanyola, pot humiliar el PSOE i arrencar-li alguns beneficis. Fins on podrà tibar la corda? No ho sabem; la temptació de fer caure l’actual govern i demostrar qui mana deu ser certament molt forta. Esperem, però, que no oblidi quina pot ser l’alternativa; a menys acabin predominant, com està començant a passar, les tendències dretanes que l’acosten al PP, tan necessitat de suports que no es pot excloure un gir d’aliances, com ja va passar entre Aznar i Pujol.
Mentrestant, és ERC qui més està pagant el preu del fracàs independentista; com sol passar en les derrotes, qui les ha capitanejat es trenca, es desfà, per motius que aparentment es deuen a lluites personals, traïdories, embolics de tota mena, rivalitats. És conegut: les victòries uneixen, les derrotes dispersen. No conec les interioritats d’Esquerra ni m’interessen especialment; malauradament, tots els partits es veuen afectats per aquesta mena de xacres, degudes en bona part a les baralles d’egos massa prepotents. Però vist des de fora, és inevitable pensar que Esquerra Republicana ha tingut molt mèrit i molt coratge en dur a terme un tomb polític dificilíssim, el de saber baixar a la realitat per dura que sigui, començar de nou i ajudar a la governabilitat de Catalunya. I que seria una pèrdua col·lectiva que aquest partit, que indubtablement representa una part molt important de la població en combinar les posicions de l’esquerra amb un catalanisme a ultrança, s’esmicolés en un proper congrés o emprengués, a la desesperada, la competició amb Junts per mantenir una utopia que ja va demostrar la seva inviabilitat en aquesta conjuntura.
