Tenen sentit els ateneus al segle XXI? Amb aquest títol s'inaugurava el gener del 2023 a l’Ateneu Barcelonès la tertúlia de joves Cafè Continental tot rememorant la mateixa tertúlia que havia tingut lloc a principis de segle en què participaven els joveníssims Sagarra, Papasseit, Foix, Garcés… Amb l’enunciat del debat els participants ja responien la pregunta. Eren allà i donaven valor a trobar-se físicament, sentir-se a prop i debatre qualsevol tema després de la pandèmia i d’un entorn de soledat virtual com el que els havia tocat de viure. Dos anys després, aquest interrogant agafa més sentit que mai en un context català i europeu on la immigració ha desbordat totes les previsions d’Occident. Diuen els sociòlegs que els fracassos en la integració dels migrants recauen en la no vinculació amb l’entorn. El cas francès ho explica molt bé: amb una bona escola pública, uns barris equipats i una cultura potent, el malestar i els guetos continuen existint.
A Catalunya, possiblement perquè no tenim estat propi, al voltant de 2.300.000 catalans són membres d’alguna associació, una quarta part llarga de la població, i d’aquests, 1.000.000 pertanyen a una entitat cultural. La Federació d’Ateneus de Catalunya té federats 208 ateneus, i només a Barcelona n’hi ha 27. Els ateneus històricament han estat els grans alfabetitzadors i difusors de la llengua i la cultura catalanes, perquè han permès l'accés a l’ascensor social als nouvinguts i han estat espais de convivència on s’han pogut crear vincles. Avui, en aquells ateneus del territori on a la seva seu es practiquen esports i cultura popular, castellers, etc., els nous catalans s’hi barregen amb naturalitat. Les entitats que són espais estrictament de debat, d’estudi i de cultura, quin paper han de tenir davant del repte de cohesionar la societat catalana d’avui?
Pel volum de socis, per l’antiguitat i per la seva tradició, l’Ateneu Barcelonès no ha defugit la responsabilitat que té davant d’aquest problema, que malauradament genera postures enfrontades, quan hauria de ser lloc de consens per l’emergència nacional i social que representa. La qüestió no es resol només ensenyant la llengua. Tot i que és un primer pas importantíssim –i les institucions hi han d’abocar tots els recursos en lloc de dir d’una manera vergonyosa que hi ha més demanda que oferta i què no es dona l’abast–, la qüestió és com s’acullen els nous catalans perquè sentin que aquest país és el seu i en vulguin formar part per a una vida més rica i més plena.
A l’Ateneu Barcelonès hem endegat un projecte que es diu Club de Català on no només s’ensenya la llengua i es fan parelles lingüístiques amb molts dels gairebé 3.500 socis que tenim, sinó que a través d’un seguit de mentories volem vincular els nous parlants a les seccions, a les tertúlies, als espectacles i als debats de les més de 400 activitats que es programen al llarg de l’any. Aquest projecte ambiciós, que ha arrencat amb entusiasme, el posarem a disposició de totes les entitats associades a la Federació d’Ateneus de Catalunya i els oferirem la possibilitat de reproduir-lo arreu. A veure si deixem de lamentar-nos del fet que ens estem quedant sense país.
