Atenció a Turquia
Hem entrat a la fase decisiva de la campanya electoral de les municipals. Amb Barcelona com a centre d’atenció –la capitalitat porta incorporat un deix supremacista–. I amb els mitjans de comunicació davant d’una tasca sisífica: donar llustre a una campanya marcada per la repetició, amb quatre candidats més vistos que la Monyos, encallats en la repetició, i amb el pensament posat en els pactes de l'endemà. És molt difícil treure suc d'uns actors que ens poden sorprendre poc i que fan campanya amb mentalitat de deflactació, perquè tots (i això és significatiu) estan interessats en allunyar les tensions passades (el 2017 i la seva ressaca).
En aquest context, paga la pena desviar l’atenció, ni que sigui per un moment, cap a les eleccions turques d'aquest diumenge. Erdogan se la juga. Sembla que la crisi econòmica, la gestió del terratrèmol i la guerra han afeblit un Erdogan ja molt gastat. I que Kemal Kiliçdaroglu, líder del Partit Republicà del Poble, que lidera una coalició d’ampli espectre ideològic, podria guanyar. Ho dic amb totes les reserves tractant-se d’un líder autoritari com Erdogan. ¿Està garantida la netedat de les votacions? ¿Existeix la possibilitat que el president pugui forçar la seva permanència en cas de perdre? ¿Trobaria el suport necessari en l’aparell militar i judicial?
En tot cas, als Estats Units i a Europa creix l’expectativa. És indubtable que la caiguda d’Erdogan modificaria l’escenari. Turquia és un territori estratègic, entre Europa, Rússia, el món àrab i les poderoses autocràcies del Golf. Erdogan ha intentat jugar totes les cartes, condemnant la invasió d’Ucraïna i tallant l’accés al mar Negre als vaixells de Putin, a la vegada que es distanciava de l’OTAN –malgrat que Turquia n'és un dels 29 membres– i seguia cooperant amb el Kremlin. Sense anar més lluny, el 27 d’abril els dos presidents van inaugurar a distància una central nuclear turca amb finançament i tecnologia de Rússia.
La caiguda d’Erdogan, un personatge que sovint ha portat al límit les seves relacions amb els líders occidentals, a més d’acabar amb les formes autoritàries que li han fet guanyar simpatia entre l’autoritarisme postdemocràtic de certes dretes europees, afectaria sensiblement els equilibris internacionals. I Putin perdria una peça important en la seva lluita per no quedar aïllat. És probable, a més, que Kiliçdaroglu no tardés a posar sobre la taula la candidatura a formar part de la Unió Europea. Que els arbres no ens impedeixin veure el bosc. Ara Turquia marcarà l’agenda.